Quiosc

Diari de Girona

1És important estimar i sentir-se enamorada?», va preguntar la nena. «L’amor vivifica la vida, dona sentit a la nostra existència amenaçada per la mort», va respondre el nen filòsof.

-Crec que ens entenem bé. Vols donar sentit a la vida amb mi?

-Sí, però necessito un temps per enamorar-me.

-De quan estàs parlant?

-Ho puc resoldre en una setmana.

-Em sembla bé, t’esperaré a la Font del Pi i començarem a escriure la nostra història d’amor.

2. Si m’estimes de debò, molt i molt, què em donaries? ¿Em donaries el cel, el mar, el firmament amb tots els seus estels, l’univers i tresors amb collars de perles i robins? És que jo soc tan romàntica, tan enamoradissa.

Es preguntava la nena en un capvespre de cel de maduixes, mentre caminava sola pel camí del color de la nou, brodat amb murs de pedra seca.

3. Déu quan va crear el món s’oblidà de crear el temps i, en el principi de tot, el temps no existia; segles després un home el va inventar construint un aparell tosc, que no marcava minuts, ni hores, ni dies, però sí, el segle. Com que la gent no estava atrafegada vivien feliçment.

Haver datat sols el segle representà un mal negoci, així que el rellotger decidí complicar el temps dividint-lo en minuts, hores, dies i anys.

Acabava d’empescar-se la celeritat que repercutiria funestament en les condicions de vida. El temps fragmentat provocà que la població atabalada s’afanyés per arribar als llocs i van deixar de ser feliços.

El nou cronòmetre escurçà el període vital; abans la gent es perpetuava durant segles; d’ençà que el rellotge marca les hores hi ha consciència atroç del pas del temps.

En un judici sumaríssim declararen al rellotger culpable de l’abreujament violent de la vida dels humans. El van penjar dalt del campanar que ell havia dissenyat per molestar als vilatans, quan la campana toqués els quarts i les hores.

4. La noia va tenir una revelació: dins d’una bola de pedra picada pels artesans egipcis, grossa com una síndria, hi havia un silenci i un secret escrit en un papir.

Suposà que el silenci metaforitzava, ves a saber què metaforitzava (la paraula metàfora és bonica) i el secret, el nom del noi que l’estimaria.

(La xiqueta demanà a l’escriptor, que escriu aquest relat, que deixés intervenir a la nena d’un seu conte, aquella que amb les mans pela boles de pedra, com si fossin taronges; jo li dic que no és possible, perquè la nena sortí del conte i va marxar de viatge).

No va tenir més remei que buscar a un picapedrer perquè destapés la bola; aquest li explicà que un paper dins d’una pedra, només, ho havien sabut fer els egipcis; ell podria rescatar el paper, això no obstant el silenci es trencaria mentre l’obria.

Efectivament, el silenci s’havia dissolt amb el soroll del martell i del cisell i de la pedra esbatanada va sortir el papir amb el nom del faraó Ramsès II.

5. Quan es van veure per primer cop va néixer en els seus cors una flor vermella.

S’enamoraren tant que el millor que podien fer era deixar passar un any sense dir-se res i tornar-se a trobar el mateix dia, a la mateixa hora i en el mateix lloc. Perquè s’havien posat d’acord que la tediosa quotidianitat vulgaritza la convivència i esquerda l’amor.

Va passar l’any de volgut allunyament i d’enyorança i els dos assistiren a la cita; reconegueren que la seva voluntat era ferma i resistent, i podien gloriejar-se perquè havien passat la prova magníficament.

S’havien demostrat que el seu amor era excepcional, no havia existit mai un amor com el seu; ell era l’amor de la seva vida, ella era l’amor de la seva vida; per no espatllar-ho el més raonable que podien fer és deixar passar un altre any en silenci, recordant-se, i de nou es trobarien el mateix dia, a la mateixa hora i en el mateix lloc.

-Què et sembla, estimada?

-Sí, sí, fem-ho.

6. La noia feia temps esperava que el gran amor arribés, sense més tardança, puix la vida se li entristia molt.

Als capvespres, acostumava a recolzar el cos en el tronc d’una esqueixada olivera vetusta, convençuda que l’amor se li faria present i l’identificaria a l’acte.

No massa lluny de la noia, un jove també aspirava que l’amor de la seva vida anés a trobar-lo sense més demora; notava com ell es llanguia, això no obstant, pacient, als captards, l’esperava ajagut en un sorral de la riera sota l’ombra d’un vern.

(Aquestes dues persones s’agradarien molt, però no es coneixen; volen el mateix i els separa un petit espai. Què puc fer per unir-les?).

(M’adono amb disgust que la realitat no els acosta i he decidit entrar en el relat. Li he comunicat al noi que a no massa distància hi ha una xiqueta molt maca que li agradaria conèixer-la).

(El que passi entre ells ja és cosa seva; he fet la tasca de crear-los i presentar-los, no els puc pas obligar que s’entenguin i s’enamorin).

7. En el somni l’home imaginà que la seva companya de llit havia emprès un viatge per les illes gregues amb un amic de joventut del qual havia estat sempre enamorada. Els va veure abraçats en una platja de Creta, nedant com peixos i visitant les runes. La dona aquella mateixa nit també somià que el seu company de llit era a Creta i que caminava agafat de la mà de l’al·lota, que havia estimat des de petit.

Quan despertaren feren l’amor, mentre la llum grega i el paisatge marí, carregat d’un eixam d’illes, entrava a la cambra i es reconegueren com els personatges dels seus somnis.

Compartir l'article

stats