Uns dies abans de les eleccions catalanes del 27 de setembre del 2015, cap a la una de la matinada, a l’Hotel Eurostars Grand Marina de Barcelona, Mariano Rajoy, llavors president del Govern, va començar a parlar de les seves visites d’abans per Girona. El seu germà Luis ocupava plaça de notari a Blanes i el visitava sovint. Va parlar de la ceràmica de la Bisbal i de les pastisseries, d’aquells bons temps i de quina pena tot el que passava. Amb resignació mariana, va exposar les seves trobades privades amb el president de la Generalitat, Artur Mas, amb les seves dones incloses, i d’altres històries. Gairebé tot s’ha anat relatant i desxifrant amb el pas del temps.
En aquelles èpoques de «preprocés» i «procés» vaig preguntar diverses vegades a algun dels assessors monclovites de Rajoy amb quins empresaris, professionals de diferent índole i acadèmics es relacionava el president del Govern a Catalunya. Simplement per conjugar tres verbs: preguntar, escoltar i pensar. Les respostes és que sempre es veia amb aquests. Presidents de patronals com Foment del Treball i Pimec, president i junta del Cercle d’Economia, algun lobbista de Diagonal cap amunt i empresaris reconeguts per les seves simpaties i perquè li dirien el que volia escoltar. Tot molt institucional i predictible. En definitiva: conversava amb els de sempre per parlar del de sempre.
A l’agenda catalana que organitzaven a Rajoy amb prou feines existien –sí que ho va fer, curiosament, quan era cap de l’oposició– les trobades amb empresaris de fora del món institucional i associatiu de Barcelona i els seus voltants. Tot un conjunt d’empreses, industrials i de serveis, que sortien –i surten– escassament als diaris i que, quan ho fan, sempre eviten ficar-se en embolics. Per contra, quan parlen en privat, sense micròfons, exposen sense ambigüitat i amb extrema educació les seves inquietuds polítiques i econòmiques.
Què hauria passat si Rajoy a partir del 2012 hagués tingut trobades constants i discretes –a Vic, Manresa, Lleida, Reus, Olot, Sabadell, Girona, Terrassa, etcètera– amb l’altra burgesia catalana, allunyada de l’eix Diagonal/Passeig de Gràcia, molts nacionalistes tebis que van acabar reconvertits a l’independentisme?
Polítics catalans del PP que aconsellaven Rajoy –i la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría– sortir dels seus nius no van entendre mai l’estratègia banal de Moncloa en aquella època. Alguns recordaven, nota al marge, que en la seva primera legislatura com a president (1996-2000), José María Aznar sí que feia trobades privades sense llum ni taquígrafs, gairebé mensualment, amb semianònims empresaris i professionals diversos, ben aconsellat pel cercle d’assessors catalans que tenia al seu Govern.
La història no es pot reescriure, però hi pot ajudar. El nou líder del PP espanyol, Alberto Núñez Feijóo, ha començat a aterrar als llocs de sempre de Barcelona i veient-se, esperable, amb els de sempre, que li explicaran les lletanies de sempre: projectes d’infraestructures no executades, dèficit de finançament, perversions impositives de diversa índole i necessitat autogestió de gairebé tots els detalls. Total: per acabar amb les conclusions, malentesos, promeses i indecisions de... sí, sempre.
Feijóo ha començat la seva carrera cap a la Moncloa. Sap que un forat negre, impulsat des de Madrid, s’ha instal·lat al partit que lidera a Catalunya. D’ell dependrà si vol continuar repetint allò de sempre.
