Diari de Girona

Diari de Girona

Anna Gabriel és una de les últimes mentides que quedaven per caure de l’arbre del procés. Ha estat tan descarnat, i ho havíem dit tantes vegades, que ni ha tingut la gràcia de la infàmia. Ha estat tan cru i desangelat, i tan humiliant per a la protagonista i per al seu partit, que sents que abuses si comences a fer-ne l’escarni que mereixen. La CUP és l’únic partit que no ha patit ni una sola represàlia per la farsa de 2017, perquè no va fer res, i només s’ho mirava. Si haguessin explicat que allò era un frau i que se’n mantenien al marge, ho hauríem pogut entendre, i els hauríem respectat. Però van voler participar de la festa sense pagar la Fanta, i amb el retorn d’Anna Gabriel a Espanya, als presumptes radicals, als garants de la veracitat del camí cap a la independència, els han caigut totes les màscares.

La CUP sempre ha estat un partit ridícul i amb uns dirigents ridículs, de molt poc nivell polític i intel·lectual, i d’una baixíssima, per no dir imperceptible qualitat humana. El que han defensat ha estat sempre contrari a la vida i a la llibertat, i els règims en què s’han emmirallat es caracteritzen pel terror, la fam i la mort a què condemnen els seus súbdits. Però això ho sabia i ho escrivia jo, potser més persones, però no gaires. Ara ho ha pogut veure tothom. Ara les vergonyes dansen nues. Anna Gabriel no és una represaliada, és una turista. Com també ho fou Mireia Boya, que quan veié que ja no feia calaix amb el victimisme indepe, provà amb el victimisme feminista.

Només un país que es vol deixar enganyar, només un país que necessita ser enganyat es deixa enredar tant com Catalunya en els darrers anys. Només un país que no vol guanyar, que no vol l’enfrontament obert, ni les seves conseqüències, és capaç de fer tota aquesta comèdia. Fa uns dies la presidenta Borràs va anar a un programa de TV3 i una de les redactores ha construït un relat de terror sobre uns suposats crits i cops de l’assistent de la política, senyor Francesc de Dalmases, per qui professo totes les categories del menyspreu personal, per la seva deplorable actitud amb Víctor Terradellas, el seu mentor i qui li va pagar la festa, i a qui ell ha fet veure que no coneixia quan se li han investigat algunes irregularitats. Jo no crec que el Víctor fes irregularitats, però si les va fer el que segur que qui se’n va beneficiar va ser Dalmases. Dit això, perquè en aquest país costa molt d’explicar una cosa sense haver-ne d’explicar una altra, les acusacions contra aquest senyor no només són poc creïbles sinó que són directament falses. Un amic meu que treballa, o treballava al FAQS, m’ha explicat que la discussió es va produir en els termes de tensió habituals en aquests casos, i que Francesc de Dalmases va estar una mica exagerat, emprenyat per com havia anat l’entrevista, però que de cap manera es pot desprendre del seu comportament un atac violent o masclista ni res del que aquesta noia ha denunciat, sempre sense donar la cara, i sempre posant més pa que formatge a un relat que en qualsevol altre país cauria pel seu propi pes i s’entendria com un foc d’encenalls més.

Però en la Catalunya en què Anna Gabriel és una exiliada, Jordi Llovet un professor valent, i Elsa Artadi pot dir avui que està deprimida i demà fer vida normal amb els seus amiguets, sopant alegrement vora la Boqueria, qualsevol crit o cop de puny a la paret o a un armari es pot convertir en un retorn a la guerra de Bòsnia, perquè fins i tot la d’Ucraïna ens sembla poca cosa. Volem que ens enganyin. Volem víctimes. Volem sentir-nos víctimes perquè és molt més fàcil sentir-se víctima que haver d’assumir la veritat i haver de defensar el teu lloc al món. Volem excuses, perquè és més fàcil que viure o escriure. Volem enemics perquè hem perdut l’ànima per ser prou generosos per viure en l’alegria de l’amistat. Tenim relacions obsessives amb les coses fins que les duem a la fosca, i nosaltres hi anem amb elles, perquè és més fàcil que viure en la llum. Ens autoprovoquem l’angoixa perquè cal més intel·ligència, més grandesa i més tensió per viure en l’alegria.

Recelem del que ens va bé, no ens agrada prou, i ho menyspreem. Fins i tot insultem greument els qui ens ho ofereixen. El que ens agrada és deixar-nos anar en el que ens destrueix, i dir que som així i que aquests són els nostres sentiments. El que ens plau és sentir-nos víctimes de qui sigui, o fins i tot de nosaltres mateixos, per no haver de prendre les regnes de la nostra vida, per no haver de mesurar-nos amb el món, perquè el món ens espanta i estem tan poc acostumats a lluitar i a créixer, i estem tan acomplexats, que el Bé quan arriba ens rellisca i només som permeables al fàstic i d’això en diem autenticitat. I així ens arrosseguem en el fàstic sense cap contenció, sense cap respecte als dons que ens són oferts, i malbaratem el temps i l’espai que ens han estat concedits tant en la política com en l’amor, tant en la feina com en la família. Som catalans i això és el que fem. Jo per això no m’he sentit mai català, perquè jo visc en la llum i m’agraden les coses i les persones, l’esperança, els restaurants, la joia de viure, l’alegria infinita de cada dia, i això és massa i demanar massa al que se suposa que és el meu poble.

Jo no estic trist, ni penso que les coses ens vagin malament, ni he deixat mai que res ni ningú em privessin del meu deure de ser llum i esperança per als altres. És clar que hi ha coses i persones que m’han fet patir, però només els he deixat entrar quan m’han agafat per sorpresa i he intentat treure-les immediatament de casa. Si Anna Gabriel hagués estat una mica més com jo, no hauria fet tanta comèdia esquerrosa, no hauria fet tanta comèdia independentista i no hauria fet el ridícul de fer veure que fugia per tornar com una turista. «Una mica més com jo» no vull dir d’ideologia, sinó d’actitud. Jo guanyo perquè sóc més intel·ligent –sí–, però sobretot perquè no sóc una víctima.

Compartir l'article

stats