Quiosc

Diari de Girona

Albert Soler

Diari del dur exili a Cala Montgó (I)

Com cada any en aquesta època, m’he exiliat a Cala Montgó. Des que farà cinc anys, gràcies al Vivales de Waterloo, va fer fortuna això d’anomenar exili a deixar enrere la feina i dedicar-se a no fotre ni brot, a l’estiu em sento més català que mai. Que orgullosos estarien els meus avis, que van sofrir la guerra, si veiessin que el seu nét s’exilia un mes cada any, amb hamaca a la platja i canyes al xiringuito.

Uns van i altres vénen. L’inici del meu exili ha coincidit amb el final del d’Anna Gabriel, tot i que ella va triar Suïssa, fins i tot en l’exili hi ha classes. No existia cap ordre de detenció contra ella, però es va exiliar igual, cosa que demostra fins a quin punt és patriota catalana. Se’n va anar a Suïssa perquè estava acusada del delicte de desobediència, que és com fugir a sud-América per haver aparcat un dia en zona blava sense haver posat el tíquet. El que importa és exiliar-se, que vesteix molt, mirin-me a mi, que exerceixo de patriota perseguit i no tinc altra ocupació que posar-me bronzejador a la closca. Quan d’aquí a un mes hagi de tornar a la feina, faré com la Gabriel i passaré primer pel jutjat d’en Llarena, ni que sigui només per poder sortir-ne amb el puny enlaire, un signe de distinció que ella no va poder fer perquè ningú la recorda i ningú l’esperava a la sortida.

- Bones senyoria, que he acabat el meu exili, i vinc a veure què n’opina. Ha vist quin bronzejat que he aconseguit?

- Un altre català sonat? Fa uns dies va venir una senyoreta amb pinta d’interna de col·legi suís, suplicant que la tanqués almenys uns dies, i ara vostè. Deixin-me en pau amb els seus exilis, foti el camp.

A Suïssa envien els milionaris els seus diners a l’exili, que és un altre tipus d’exili però no menys dolorós, els rics també sofreixen -i ploren- en haver de separar-se de les seves fortunes. És natural que, exiliada en un país així, Anna Gabriel marxés antisistema i hagi tornat pija, ha sigut tan gros el canvi sofert que si hagués postergat una mica més el retorn, hauria aparegut amb faldilla plisada i mitjons fins al turmell. Anna Gabriel s’ha tallat el serrell, que és a una antisistema el que la coleta a un torero: fins aquí he arribat. Ara toca viure de rendes, passejar-se per diaris, ràdios i televisions explicant la duresa de l’exili i escriure un llibre, sobretot escriure un llibre, que la literatura llacista és ja un gènere en si mateixa. És una llàstima que TV3 hagi eliminat el FAQS, aquí no ha estat fina Anna Gabriel, hauria d’haver posat fi a l’exili una mica abans i seria l’estrella televisiva del moment.

Molts lectors em pregunten com convertir-se en exiliats. Doncs bé, hi ha dos sistemes. El primer consisteix a cometre un delicte i fugir abans que la justícia et posi la mà a sobre, en aquest camp destaquen el Dioni i el Vivales. L’altre, més senzill, es redueix a marxar perquè sí, aquí sobresurt Anna Gabriel, tot i que el pioner va ser Jami Matamala, senador que va anar a passar uns mesos a Waterloo sense cap motiu, i va aconseguir que unes dotzenes de grillats l’esperessin a la tornada, amb banderes i pancartes, com si fos Ricard tornant de les croades. Això és el que ha intentat Anna Gabriel, amb nul èxit perquè també el llacisme s’afarta de les seves pròpies pallassades.

Els deixo, que em criden per a la paella que he encarregat, l’exili és així. I recordin: tossudament alçats!

Compartir l'article

stats