Quiosc

Diari de Girona

Francesc Esteva

Notes sobre el debat

La passada setmana vam assistir al debat sobre l’estat de la nació i crec que ens ha deixat alguns detalls interessants.

Em va sorprendre la insistència del PP en el tema d’ETA i continuar estigmatitzant a Bildu. Que davant d’una crisi com la que estem patint, el PP es dediqui a no presentar una alternativa sòlida i la seva principal crítica sigui que el govern té el suport de Bildu, em sembla preocupant. L’oposició, sobretot un partit que vol i pot governar, ha de plantejar una alternativa, no pot escudar-se en Bildu i fer una simple desqualificació de la proposta del govern. ETA fa 25 anys que no està activa i, si bé algunes ferides no estan tancades del tot, sobretot al País Basc on encara hi ha homenatges a etarres, avui el clima al País Basc és de normalitat i els de Bildu tenen una actitud cada cop més positiva. Ho demostra el fet que s’aixequessin sense problemes quan Cuca Gamarra va demanar un minut de silenci en record de Miguel Ángel Blanco i que des de la tribuna diguessin que tenien clar i lamentaven el dolor causat per ETA.

També em va sorprendre que el PP continuï no volent negociar la renovació del CGPJ i del Constitucional. Insisteixo que un partit de govern no pot incomplir la Constitució. Pensava, potser innocentment, que amb Feijóo els acords serien més fàcils però continua en la línia Casado.

Rufián ha utilitzat al llarg de la seva vida parlamentària un estil efectista per amagar la seva manca de contingut, de propostes més enllà de que és més d’esquerres que ningú i la repetició de que a Catalunya tot passa per la independència, tan repetit com inútil. En aquest cas va anar més lluny en el seu teatre. Tres coses el van retratar. La primera va ser la seva descripció apocalíptica de la realitat que és òbviament molt dura, sense donar la més mínima sortida, sols fent preguntes sobre com ho pensa solucionar el govern. Recordo que ERC governa Catalunya i, per tant, hauria de tenir respostes La segona va ser la seva insistència en desacreditar la reforma laboral, sempre allò de que són els més d’esquerres. L’important de la reforma és que, respectant les idees bàsiques de l’executiu, va ser un acord de sindicats i patronal (per això és efectiva), no un concurs per veure qui la deia més grossa, o és més d’esquerres. La tercera va ser quan va parlar de la taula de diàleg, la defensen però continuen partint de que els independentistes representen Catalunya (tot i que ni tan sols han convençut als seus socis de Junts que també es diuen independentistes) i l’opinió dels catalans no independentistes no té cap valor. El President del govern li va dir que consideressin una taula de diàleg entre tots els partits catalans per consensuar la posició catalana però és va fer el sord. Deixo de banda la xarlotada de les bales, ja ha estat molt comentada.

Ciutadans camina decididament cap a la seva desaparició. El discurs d’Arrimadas va ser, com ve essent de fa temps, un discurs que, fora d’algun detall, podria haver fet el PP. Amb Arrimadas, Ciutadans no ha fet res més que secundar al PP, fora de l’intent de canvi de govern a Múrcia que els seus mateixos diputats van frustrar. No és estrany que els seus votants es decantin pel PP, val més l’original que no la còpia. Crec difícil que la refundació que proposen tingui alguna possibilitat d’èxit.

La proposta de gravar els beneficis de les elèctriques i la banca ha tingut una resposta negativa (moderada) per part del PP i més virulenta per part de Vox, i uns grans aplaudiments per part dels aliats del govern. Recordo que varis governs de centre-dreta i dreta europeus (com els de Macron o Mark Rutten) han fet el mateix amb els beneficis de les elèctriques encara que no amb la banca i que aquests impostos no són la solució de tot, són simplement un pas cap a una millor redistribució dels efectes de la crisi i la guerra. En quant als bancs, recordin que quan la crisi del 2008 els vam rescatar i mai van explicar ni el problema que havia provocat la crisi ni quines mesures pensaven prendre perquè no tornés a passar i com tornarien els diners. No van fer ni una cosa ni l’altre. Llavors vaig defensar que s’havia de restablir l’equilibri entre política i poder econòmic perquè els bancs no sols no van explicar què havia passat i com pensaven afrontar els problemes sinó que se sentien forts i s’atrevien a dir als polítics el que havien de fer.

El govern (potser hauríem de dir el President) ha sortit enfortit i l’oposició ha amagat el seu programa, el PP espera que la inflació i els problemes econòmics li portin el poder sense més i ha mantingut un to baix. Però és cert que el govern no genera il·lusió i li resulta difícil perquè com deia Rubalcaba és un govern Frankenstein, els que donen suport al govern no varen pactar un programa, un horitzó a oferir. És veritat que el govern ha tirat endavant un programa socialdemòcrata, de tocar de peus a terra i amb tot el que ha caigut, intentar no deixar ningú enrere, però ningú ho veu com un cor amb un president que porta la batuta i tots canten la mateixa cançó. Sembla més aviat una olla de grills on cada un té la seva partitura i un president que intenta mantenir-se per sobre de la cridòria, tot i que marqui el rumb i aconsegueixi imposar la majoria de les seves idees. Però la cridòria no deixa veure els encerts, la situació present no incita a l’optimisme i la falta d’un full de ruta clar impedeix generar la il·lusió que tant necessitem.

Compartir l'article

stats