Quiosc

Diari de Girona

Josep López de Lerma

Canvi de cicle polític a l’horitzó

No confonc els desitjos amb la realitat. Estic en una etapa de la vida on la incredulitat predomina respecte de tots els afers públics. En conseqüència, ni desitjo la victòria per a cap formació política, ni tampoc la derrota. Se me’n fot. Però si avui parlo de canvi de cicle polític referit a Espanya –a Catalunya seguim ancorats al mig d’un oceà– és perquè tot indica que aquest disposa de bases sòlides per quan el president Pedro Sánchez disposi la convocatòria anticipada d’eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat. Dic anticipada perquè el govern que actualment encapçala el veig esgotat així com el PSOE que n’és la seva branca principal. Podem, que li fa la guitza i li fa perdre credibilitat, és un afegitó de gent mal avinguda i políticament adolescent. Primària en tots els sentits de la paraula i excessivament àvida pel que fa a la imposició dogmàtica del seu credo.

Aquest canvi de cicle que veig en l’horitzó es troba avalat per les victòries del PP a Múrcia, a Madrid, a Castella-Lleó i a Andalusia, principalment en aquesta comunitat autònoma. L’avançament electoral fet en cadascuna d’elles ha posat de manifest que, excepció feta de Castella-Lleó, on el tàndem Pablo Casado-Teodoro García Egea es va lluir precisament per falta de llums, li torna a arribar l’hora al partit que fundà i refondrà Manuel Fraga Iribarne i que José Maria Aznar portà a La Moncloa per primera vegada. Això no obstant, les darreres quatre victòries autonòmiques dels conservadors espanyols, el que més crida l’atenció és l’enfonsament total, sense pal·liatius, del PSOE en els territoris esmentats. En això, Madrid i Andalusia marquen època i manquen tendència. Ho dic perquè per primera vegada d’ençà 1982, quan la gran victòria de Felipe González, el PP s’emportà vots del PSOE, com demostrat ha estat, quan abans anaven a l’abstenció. I ho dic també perquè la suma d’aquest fet insòlit a la solidesa del cos electoral natural del PP atorga tendència més enllà de les particularitats de les quatre comunitats autònomes. Ambdós esdeveniments són rellevants, tant ho són que ni els mitjans més adeptes a la causa socialista els han pogut amagar. Ni han gosat a temperar-los. El periodisme no pot negar allò succeït per més tuàutems que s’hi doni. Li va la vida.

Les anàlisis científiques d’aquests resultats electorals ho han estat respecte de les urnes. La ciència política no pot avançar el futur, però aquesta sumada a la demoscòpica sí que pot ensumar-lo. Així ho han fet i ho estan fent tots els sondejos d’opinió i de vot coneguts per publicats. Les meves fonts em diuen que a Ferraz i a Génova, seus centrals del PSOE i del PP, també disposen de les seves enquestes, que són aproximadament coincidents: Guanyaria el PP i recula el PSOE. Però qui ha vingut a certificar-ho ha estat el CIS del professor José Félix Tezanos Tortajada, cosa inimaginable fa tant sols tres setmanes. Han estat tant nombrosos i tant sonats els errors en què ha incorregut des de l’arribada del santanderí que aquesta vegada no ha pogut amagar allò que estava en totes les salses: Que el PP d’en Núñez Feijóo guanyaria al PSOE d’en Sánchez... si les eleccions generals fossin ara. No passa de ser un vaticini fonamentat en una enquesta, però sembla que mentar la bicha en un organisme institucional que depèn de presidència del Govern no porta mala sort de futur, que d’aquí ve l’expressió castellana.

Com que allò de l’Alfonso Guerra –¡Quien se mueva, no sale en la foto!– segueix trobant-se ben present en tots els partits polítics, no veig de cap de les maneres a un Tezanos Tortajada anant per lliure i donant a conèixer un estudi demoscòpic que haurà posat els péls de punta a un milió llarg de socialistes. Més aviat intueixo que donar-lo a conèixer ha estat beneït pel cap suprem del PSOE i del Govern d’Espanya. Succeeix quan la veritat ja no es pot amagar i quan aquesta pot esdevenir eina per despertar a dirigents i a militants d’un partit polític en el poder. També com motor de canvis que mai es qualificaran de necessaris ni d’oportuns, però que ho són. El president Sánchez volia fer-los, semblava, una vegada tornat de vacances, però ha decidit que és ara quan toca. I ja ha començat. Ho ha fet i ho seguirà fent en el partit i en l’àmbit parlamentari, i un dia d’aquests entrarà en el quiròfan per fer el mateix respecte del govern que encapçala.

En determinat moment i sota circumstàncies personals, les meves, quan vaig anunciar el que ell sabia des de feia quatre anys, vull dir que em retirava de la política activa, any 2004, el president Jordi Pujol em va explicar amb tot luxe de detalls quanta mandra feia a tot president de govern canviar a aquest, cosa que rep el nom de «crisis» sense entendre-ho ni ell ni un servidor. Des de Madrid estant ho vaig poder observar en les persones d’Adolfo Suárez, Felipe González i José Maria Aznar. Es varen resistir a fer canvis en els seus respectius executius fins quan les circumstàncies els sobrepassaven. Totes les remodelacions ho foren per motivacions electorals. Els governs es desfan poc o molt només quan pot naufragar el seu cap. És l’actual supòsit d’en Pedro Sánchez. L’anomenat «revulsiu» passa per substituir persones. Cada substitució, em va dir Pujol, era un drama: en part comèdia, en part tragèdia. I qui ho passa pitjor?, vaig gosar preguntar-li. «Aquell que agafa el telèfon per comunicar-li la decisió», em va respondre. En això consistirà ara el «salvem al soldat Pedro». La pregunta del milió: Serà suficient per aturar el canvi de cicle polític que es va dibuixant a l’horitzó?

Compartir l'article

stats