Intimidar o pressionar periodistes i mitjans de comunicació no és nou, ni a Catalunya, ni a les millors democràcies del món. Durant anys, a Catalunya s’ha fet d’una manera sibil·lina, hipòcrita, copiant l’estil de la instrucció secreta de l’Abad de Vivanco en el Decret de Nova Planta: «Para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado». Com va fer l’empresari convergent Max Marcó suprimint la subscripció al Diari de Girona de l’Institut d’Assistència Sanitària quan ell n’era el president com a represàlia per haver publicat uns presumptes casos de corrupció de gent propera a ell a Roses. O quan el secretari de Comunicació de la Generalitat, David Madí, em va dir en un despatx de la Plaça Sant Jaume que «si el Diari de Girona es porta bé, nosaltres també ens portarem bé». O quan el mateix David Madí i Artur Mas, aleshores Conseller en Cap, em van intentar perdonar la vida, en un despatx també de la Plaça Sant Jaume, després d’haver estat el Diari de Girona el primer, i únic, diari en publicar la trama empresarial de la família Pujol Ferrusola, i les corresponents concessions de la Generalitat (any 1999). O quan un altre secretari de Comunicació, Josep Martí Blanch, em va deixar anar que el seu govern feia política i, per tant, les subvencions eren per fer política. O quan Ferran Falcó, aleshores cap de gabinet de Felip Puig a Medi Ambient em va etzibar que el Diari de Girona era l’únic mitjà exclòs d’una campanya de publicitat perquè «em dona la gana». Fa anys que a Catalunya s’intimida als periodistes i mitjans de comunicació que no segueixen les directrius dels governs nacionalistes davant el silenci de gairebé tothom. I, en molts casos, claudicant. Així, ha acabat el país, amb farses com la de presentar durant cinc anys a la cupaire Anna Gabriel com una represaliada i una exiliada.
Però algunes formes d’intimidació semblen haver canviat. Ja no són tan subtils. Són més brusques, a l’estil Miguel Angel Rodríguez. L’esbroncada del diputat i vicepresident de JxCAT, Francesc Dalmases, a una periodista del programa de TV3 Faqs davant la presidenta del Parlament, Laura Borràs, segon càrrec institucional del país, posa de relleu el profund deteriorament de la democràcia a Catalunya i la submissió de gran part del periodisme català al poder polític hegemònic. És molt greu per diverses raons.
1. Hi ha un pacte de silenci durant deu dies fins que ho publiquen tres diaris digitals.
2. La presidenta del Parlament, Laura Borràs, és testimoni directe d’una humiliació a una periodista i no fa res.
3. El director del programa, Pere Mas, reconegut periodista del règim, no només mira cap a un altre costat, sinó que treu ferro al tema fins que no pot negar l’evidència quan surt publicat. Un exemple de submissió al poder, allò que mai hauria de fer un periodista.
4. El Col·legi de Periodistes i el Consell de la Informació, tan diligents per emetre un comunicat sobre un tema que no afecta el seu àmbit d’actuació (el cas Farreras/Inda/Villarejo) encara no s’ha pronunciat sobre un brusc atac a una periodista davant la segona autoritat del país, i un diputat que a més és vicepresident de JxCAT. Bé, el Col·legi de Periodistes va fer un lamentable tuit adjuntant un suposat comunicat de condemna, que, en realitat era d’un cas del 17 de gener de 2019. Per descomptat, no van esmentar els noms de Borràs, ni de Dalmases, no fos que algú es molestés i prengués represàlies a periodistes acostumats a viure molt bé lloant al govern.
5. No té res a dir la consellera d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat, Tània Verge, sobre el fet que un perdonavides (m’agrada més la definició castellana de matón) intimidi a una periodista abusant de la seva superioritat?
6. Els diaris convencionals han passat de puntetes sobre el tema.
El cas Dalmases/Laura Borràs és el viu retrat d’una Catalunya decadent on es compleix més que a cap altre lloc el que va dir Ryszard Kapuscinski: «Quan es va descobrir que la informació era un negoci, la veritat va deixar de ser important».
