El tancament de les multisales Albéniz de Girona just al començament de l’estiu ha estat sens dubte la notícia trista i dolorosa per a una ciutat que havia estat capdavantera de pantalles disponibles en relació al nombre d’habitants. Però la veritat és que aquesta, tot i que segurament fou una decisió difícil, no ha estat cap sorpresa, ja que pocs dies abans ho havia anunciat el programador i «alma mater» de l’empresa, Josep Mª Pallàs, en una entrevista en aquest mateix diari.
Abans de l’Albéniz, per raons econòmiques i amb incorporació o no d’expectatives immobiliàries pel mig, havien anat desapareixent pantalles de cinema a Girona. La primera, la dels meus records d’infantesa, és una que no s’ha comptabilitzat com a sala d’exhibició cinematogràfica, però tanmateix ho era. Em refereixo al Centro Cultural que hi havia al capdamunt del carrer de la Força, al fons de la que avui és placeta de l’Institut Vell. Després vingueren el Modern on teníem entrada gratuïta (si la peli era tolerada, és clar) els que cantàvem a la coral «Cants de Pàtria» que dirigia el mestre Rogelio Sánchez, el cine Familiar de Vista Alegre, on feien preu reduït a les tres primeres fileres, i l’Oriente situat a la cruïlla Emili Grahit i Rutlla propietat de la família Gubau. A la plaça de la Independència, que tots anomenàvem «dels cines» com encertadament ens ha recordat el periodista Jordi Bosch en un dels seus Bulevards dominicals, hi teníem el Coliseu, el Gran-Via i l’Albéniz amb la seva extraordinària làmpada central avui ben guardada en un magatzem del Pont Major. Més enllà, hi havia el cinema Ultònia, on als anys 60 varen projectar Dràcula de Terence Fisher amb un gran Christopher Lee com a protagonista, una peli que va marcar la meva posterior afició al gènere de terror.
Amb l’expansió de la ciutat també varen créixer les ofertes d’exhibició cinematogràfica amb els Catalunya a Emili Grahit, els Lauren a Mas Xirgu i, més recentment, el complex Òscar (avui OCine) a Sant Ponç que segueix al peu del canó, com també ho fa el Truffaut amb una segona sala a punt d’inaugurar apostant per un futur de cinema selectiu allunyat de les modes passatgeres dels productes Marvel.
És evident que la pandèmia ha tocat de mort el cinema perquè en aquest llarg temps de sales tancades molta gent ha optat per veure pelis a casa amb un aparell de televisió connectat a alguna de les moltes ofertes que hi ha al mercat (Movistar, Filmin, Neflix, Amazon Prime, HBO, etc,.) o els CD’s que ja teníem mig arraconats. Aquest és, doncs, el dilema que es presenta amb tota la seva cruesa i realitat: podran aguantar les sales aquest canvi d’hàbits? Ens haurem de resignar a nous i dolorosos tancaments o veurem novetats interessants pel que fa a les noves formes d’exhibir les pel·lícules en el futur?
Aimant del gènere com sóc, fa pocs dies vaig anar a veure la pel·lícula de terror Black Phone de Scott Derrickson. Era un dimarts a la tarda, a Platja d’Aro, i la projectaven en una de les sales grans ja que es tractava d’un producte de la casa Universal d’alt pressupost. Doncs bé, estava completament sol a la sala! Ningú més que em fes companyia! Aquesta solitud també l’he experimentat en alguna sala de Girona i, naturalment, em fa pensar que el The End de les sales d’exhibició pot ser una crua realitat ben propera. Suposo que els índex d’assistència creixeran una mica gràcies a la tercera entrega de Padre no hay más que uno i properament amb l’anunciat retorn de Harrison Ford en el seu etern paper de Indiana Jones. Però el mateixSantiago Segura en una recent entrevista al DdG reconeixia que la tradició d’anar a les sales s’està perdent i, malgrat mostrar-se favorable a possibles canvis, lamentava aquesta realitat assegurant que «és una pena, perquè no té res a veure l’experiència de veure una pel·lícula envoltat de 500 persones que veure-la sol a casa». Ho diu una persona experta en aquest negoci del setè art, llest i intel·ligent. Hi estic completament d’acord.
