Demà, diada de Sant Jaume, patró de la vila de Salt, arribem al 30è aniversari de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona. Avui fa també tres dècades publicava en aquest mateix diari un article d’avant-matx, dit en termes futbolístics. L’he recuperat i crec que ha aguantat força bé el pas del temps, fet poc normal quan opines de l’actualitat. Emfasitzava el progressiu (partint de molts problemes inicials i pel camí) caràcter engrescador i il·lusionant que havia assolit el projecte olímpic tant en el món institucional com entre la ciutadania. Un cop superats els quinze dies de l’esdeveniment, Barcelona seria identificada per la resta del món com una ciutat atractiva i acollidora d’una península del sud d’Europa que no està a Sud-amèrica, com creien fins aquell moment la majoria dels habitants de Wyoming.
L’ajuntament de Barcelona ha fet una celebració digna, retransmesa per TV3 i amb el suport de tots els partits polítics, superant el que va passar fa cinc anys quan el quart de segle va passar desapercebut. Acabava d’arribar la senyora Colau a l’alcaldia i el govern municipal es volia desmarcar del que havia suposat la Barcelona post-olímpica (amb els seus clars i obscurs), sense presentar una alternativa de ciutat que ho substituís. Fa trenta anys, després dels Jocs i com diria un venedor: proposada la comanda, només calia que la signessin. Barcelona es convertiria en un exitós pol turístic i d’inversions. Avui continua essent la ciutat olímpica que més ha aprofitat la celebració d’uns jocs per a la seva transformació. Ara exactament no sé el que vol ser de més gran Barcelona.
Vaig viure els jocs a Televisió Espanyola: els preparatius, les inversions, contactes amb tota mena de personalitats i professionals, visitants d’altres organismes televisius, la difícil negociació per crear el canal olímpic conjunt TVE-TV3 etc. Però amb el pas del temps em queden les anècdotes del que hi ha darrere del que s’ha vist públicament. Com quan vaig conèixer i parlar amb Antonio Rebollo, l’arquer que va encendre amb una fletxa la flama olímpica un cop Epi va fer amb la torxa el darrer relleu. Li vaig preguntar què va ser més difícil: «Que me quemaba la mano mientras tensaba el arco y esperaba la nota musical con la que tenía que lanzar la flecha!!!». Havia canviat sobtadament el vent i no podia canviar la posició del seu cos. Això sí, va fer un llançament perfecte que inflamaria el gas i obriria la fama sense necessitat de prémer el botó alternatiu. Fa cinc anys en Jordi Basté va organitzar un programa a l’Estadi Olímpic i diversos protagonistes mantenien que la fletxa llançada per Rebollo era al seu poder. Així és la vida.
En una clara lliçó de dret polític i constitucional que venia a confirmar la tesis orteguiana de la qual el filòsof considerava difícil i inevitable «conllevancia» Catalunya-Espanya, l’endemà el diari esportiu As de la capital dedicava tres quartes parts de la seva portada a l’entrada triomfal que faria aquell mateix diumenge Miguel Indurain als Camps Elisis de París com a virtual guanyador del seu segon Tour. Un espai inferior d’aquella primera plana, tant en dimensió com en ubicació, informava que un arquer madrileny inaugurava Barcelona’92. Mentiria si no digués que el final dels Jocs es va viure un cert oasi d’harmonia que feia pensar que aquesta temàtica relacional podia millorar.
Fa uns anys vaig aconseguir comprar dues reproduccions originals en bronze de l’edició que es va fer de la mascota «Cobi» d’en Mariscal, entranyable gos d’atura humanitzat com un català mitjà amb qui és fàcil identificar-se. Una la guardo a casa i l’altra la vaig regalar al meu nebot i fillol Sergi, olímpic total perquè va ser un dels nens que va néixer durant els setze dies de durada dels Jocs i per tant ara farà trenta anys. També tinc a casa els vídeos de la banda sonora dels Jocs. I sobretot, per a mi i per a molts, la que més està present: la versió dels Amics per sempre de Los Manolos i que el meu pare posava al cotxe sense aturador. Els magnífics vestits de la Sastreria Amat de la plaça Pedró de Los Manolos haurien d’estar exposats al MNAC.
També he conservat l’entrada, la credencial o la caixa amb records que es lliuraren a tots els assistents a l’Estadi Olímpic. Aquest estiu els explicaré amb detalls el que em va passar aquella mateixa tarda amb el senyor Spadolini, president del senat italià. També vull recordar dos amics i periodistes amb qui aquella nit inaugural baixàrem a peu des de l’Estadi Olímpic fins l’eixample i que ja no hi són. En Jaume Font, gastronòm i el director de l’Avui, Albert Viladot.
