L’any de la mort de Franco, Espanya tenia 550 diplomàtics dels quals 240 van ingressar entre 1960 i 1975. La carrera diplomàtica espanyola va créixer ràpidament en efectius durant el segon període a la clàssica divisió de la seva activitat (l’autarquia i l’aperturisme). Gairebé la meitat dels diplomàtics en actiu el 1975 van ser formats a l’etapa dels tretze anys de Castiella al Palau de Santa Cruz i durant els ministeris tecnòcrates del tardofranquisme, Gregorio López Bravo i Laureano López Rodó. Aquesta dada indica que molts van desenvolupar la seva funció durant l’etapa democràtica i que alguns encara es mantenen en actiu. Hi va haver una continuïtat entre el cos diplomàtic del franquisme i el cos diplomàtic del règim democràtic tributari de la lògica no disruptiva de la Transició. Una situació del tot diferent de la de l’any 1939, en finalitzar la Guerra Civil, quan únicament els diplomàtics adeptes al cop d’Estat es van incorporar al precari cos diplomàtic del primer franquisme. La lògica de continuïtat en la funció pública dels cossos de l’Estat és una dada rellevant per entendre com les prioritats en política exterior del franquisme van projectar-se en moltes maneres d’actuar del cos diplomàtic, lògicament subjecte a la jerarquia i les instruccions dels governs democràtics però amb un marge d’apreciació en les seves formes de moure’s.
Dos exemples emblemàtics de la imbricació dels cossos diplomàtics franquistes amb el període de la transició al règim democràtic el representen els dos primers ministres d’Afers Exteriors després de Franco. José María de Areilza és nomenat ministre d’Afers Exteriors al Govern de Carlos Arias Navarro (16 de desembre de 1975). Areilza, un diplomàtic amb una llarga carrera durant el franquisme (Ambaixador d’Espanya a Argentina (1947-1950), Estats Units (1954-1960) i França (1960-1964)) es converteix en el primer ministre d’Exteriors amb el Rei Joan Carles I com a Cap d’Estat. Areilza va ser coautor amb Castiella del llibre Reivindicaciones de España considerat una de les peces d’exaltació falangista més destacades del primer franquisme amb referències a la teoria emprada pel nazisme de «l’espai vital» (lebensraum) pensant en la influència espanyola a Amèrica llatina i a Àfrica . Altres elements franquistes també van experimentar una evolució política i ideològica. El propi ministre d’Afers Exteriors Fernando María Castiella va transitar de posicions netament falangistes (alcalde de Bilbao el 1939, responsable de relacions internacionals de la Falange) a ministre aperturista del règim durant els seus 13 anys en el càrrec. En el cas de José María de Areilza va arribar a formar part de la terna de noms que es van sotmetre a consideració del Cap de l’Estat per ser nomenat president del Govern després de la dimissió de Carlos Arias Navarro (juliol de 1976). Areilza va ser descartat per a aquest lloc que va recaure en Adolfo Suárez. Areilza es va integrar breument a la UCD com a membre d’un petit partit de la Transició anomenat Partit Popular (liderat per Pío Cabanillas i el mateix Areilza) i per passar tot seguir a les files del projecte de Manuel Fraga. Va ser diputat entre 1979-1982 per Coalició Democràtica. Entre el gener de 1981 i el gener de 1983 va ser el primer espanyol president de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, l’organització internacional europea més antiga del continent i centrada en la defensa de la democràcia, els drets fonamentals i l’Estat de Dret. Una evolució destacable la del diplomàtic franquista, convertit en primer ministre d’Exteriors a la mort de Franco i que va arribar a presidir l’Assemblea Parlamentària de l’organització internacional baluard en la defensa dels règims democràtics.
A Areilza el substitueix com a ministre d’Afers Exteriors Marcelino Oreja al primer Govern del president Adolfo Suárez. Els inicis de Marcelino Oreja a la carrera diplomàtica es desenvolupen a l’ombra del ministre Fernando María Castiella, qui va ser ministre del 1957 al 1969. Oreja va obtenir la primera posició en la promoció de diplomàtics de l’any 1958. Va demanar el seu primer destí al gabinet del ministre d’Afers Exteriors, on es va incorporar als vint-i-dos anys. Va començar desenvolupant treballs de labor eminentment politicojurídica. L’any 1962, el cap de Gabinet de Castiella, Gabriel Cañada, abandona el lloc per esdevenir Secretari General Tècnic del Ministeri d’Informació i Turisme (dirigit per Manuel Fraga). Queda vacant el lloc de cap de Gabinet i el jove diplomàtic es converteix en el nou cap de Gabinet amb vint-i-sis anys. Ja no deixarà de ser-ho fins a la sortida de Castiella del ministeri el 1969. Sens dubte, com ell mateix ha escrit, va ser la millor escola de formació de la mecànica del poder per a un jove diplomàtic a les ordres del règim franquista que amb els anys es va convertir en Subsecretari del Ministeri (1975 -1976), Ministre d’Afers Estrangers (1976-1980), diputat el 1979, Secretari General del Consell d’Europa el 1984 i Comissari Europeu de Transports el 1994. Una llarga carrera apresa en el franquisme i desenvolupada en els albors de la democràcia i en dues instàncies europees importants: el Consell d’Europa i la Comissió Europea de la Unió. Per a uns el pas d’Oreja pel Ministeri d’Afers Estrangers després de la mort de Franco va ser «castellisme sense Castiella» i per a altres «un home pont» a la política exterior espanyola (Charles Powell).
Ángel Viñas, economista i historiador especialista en la Guerra Civil i el franquisme resumeix així la influència de la política exterior franquista i els seus principals actors en els primers anys de la democràcia: «L’herència que va deixar (el franquisme) és important. Tot un estil de concebre la relació amb l’exterior està llastrada per ella. Burocràcies i institucions estan impregnats de l’experiència acumulada durant el franquisme. La transició cap a un sistema democràtic es va trobar amb una posició internacional feble, amb una política rendida i amb poc nervi, entregada, amb una tradició que tenia com a objectiu principal fer-se acceptar per la comunitat internacional, amb homes escindits per la contradicció entre aquesta finalitat, la retòrica utilitzada davant l’opinió pública espanyola i el desig de desenvolupar una política no de règim sinó d’Estat».
La reiterada presència d’aspectes com el contenciós sobre Gibraltar o la fallida descolonització del Sàhara Occidental són encara presents en el debat polític d’avui per decisions i narratives construïdes durant el franquisme.
