Quiosc

Diari de Girona

Carles Pérez-Desoy i Fages

Imperis de mal enterrar

Tot i que l’abdicació del tsar es va produir el 15 de març de 1917, en un vagó de tren aturat pels revolucionaris, probablement la imatge més icònica de la caiguda de l’imperi tsarista és l’arribada de Lenin a l’estació de Finlàndia de Petrograd el 16 d’abril del mateix any.

El mil·lenari imperi xinès havia deixat d’existir uns anys abans, el 30 de desembre de 1912, quan, a Nanquín, es va proclamar la República de la Xina. Curiosament, l’emperador-nen Pu Yi va seguir regnant dins els murs de la Ciutat Prohibida de Pequín, mentre el Dr. Sun Yat Sen exercia la presidència de la república murs enfora. No tenim imatges d’aquell moment, però si el magnífic llibre de Reginald Johnston, el preceptor escocès de Pu Yi: Crepuscle a la ciutat prohibida, que va inspirar la pel·lícula de Bertolucci, L’últim emperador. La insòlita cohabitació entre república i imperi, va durar fins que les tensions provocades per la invasió japonesa varen segellar la fi de Pu Yi, convertit pels japonesos en monarca de l’estat titella del Manxukuo.

Són dos imperis morts fa poc més de cent anys que semblen gaudir de bona salut, sota advocacions diferents. Imperis de mal enterrar, que no són pas els únics.

L’imperi turc –l’esplendor i final del qual reflexa bé un altre llibre, De part de la princesa morta de Kenizé Mourad– es va esfondrar a conseqüència de la IGM, però, des de fa anys, el que podríem anomenar un cert «neo-imperialisme turc» experimenta també des de fa anys una notable revifalla. Avui és un «imperi en reconstrucció» amb la mirada posada al mar Egeu, els Balcans, el Caucas, Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica, els seus antics dominis imperials.

Hi ha força senyals comuns en aquestes revifalles imperials. Una vis revisionista de les fronteres, acompanyada en el cas rus amb intervencions armades a països sobirans amb les ocupacions d’Abkhàzia, Ossètia del Sud, Crimea, el Donbass i, darrerament, la invasió a gran escala d’Ucraïna. En la mateixa línia trobem les tensions amb Taiwan en el cas de la Xina, o el reiterat qüestionament per part d’Ankara del tractat de Lausana de 1923, que va establir les fronteres de la Turquia moderna, particularment la delimitació territorial amb Grècia al mar Egeu. Les notícies de polítiques denunciades com a «neo-imperialistes» a altres continents són freqüents: assistència de seguretat i energètica russa a Àfrica i al Carib; ajuda tècnica xinesa amb projectes d’enginyeria a l’Àfrica, Amèrica llatina i l’espai Indo-Pacífic a canvi de concessions per a l’explotació de matèries primeres entre altres exemples.

Per altra banda, la invocació reiterada del passat imperial és freqüent, i no s’amaga pas. Els xinesos reivindiquen l’anomenada línia de nou punts basant-se en bromosos antecedents històrics, per la qual s’han annexionat un grapat d’illots despoblats al mar del Sud de la Xina, posant en qüestió el principi de lliure navegació en una zona que concentra bona part del tràfic marítim mundial. Putin, per la seva banda, sembla enlluernat pel llegat imperial i expansionista de Pere el Gran i fins i tot, segons sembla, d’Stalin.

La vocació d’influir políticament i militarment en altres països és també molt clara. Turquia a Líbia i a Síria –on coincideix amb Rússia– i també, és clar, el seu paper clau a l’OTAN i a la guerra d’Ucraïna, que l’ha portat a tancar els estrets del Bòsfor i els Dardanels als vaixells de guerra russos. L’activisme xinès a les illes del pacífic, o la iniciativa de l’anomenada Nova Ruta de la Seda són dues baules més en el marc de l’anomenada Global Security Initiative (GSI), alternativa teòrica xinesa, a l’hegemonisme americà.

També crida l’atenció un altre element característic d’aquest fenomen «neo-imperial»: la presència de certs «dèficits democràtics», per dir-ho diplomàticament, en tots tres casos.

Podem trobar altres casos de vestigis, i paral·lelismes més o menys reeixits, amb altres casos de passats imperials.

Al Japó per exemple, hi ha obert un debat abrandat sobre la conveniència de reformar la constitució pacifista de 1946, per així permetre el rearmament del país, tal com, per cert, defensava l’assassinat ex-primer ministre Shinzo Abe, enfurismant les dues Corees i la Xina, que varen patir l’imperialisme nipó durant la IIGM.

Fins i tot si ens fixem en la UE, val a dir que des dels seus orígens, amb el Pla Schuman de 1950, han estat constants les analogies i els possibles paral·lelismes amb una institució cabdal a la història d’Europa com el Sacre Imperi Romà Germànic, abolit per Napoleó el 6 d’agost de 1806 després de la seva victòria a Austerlitz.

La Història en ensenya que els imperis caiguts, i les seves fronteres, són sovint artefactes delicats que és aconsellable manipular amb màxima precaució. Els intents de potinejar, a cops de baioneta i cartabó les fronteres dels territoris de l’antic imperi otomà, no han portat més que desgràcia i destrucció. El cas de Iugoslàvia o de l’Orient Mitjà són prou eloqüents. En aquest darrer cas sobre la base d’un acord secret –el Sykes-Picot– que dividia els territoris otomans dibuixant una línia damunt la sorra –que dona nom a un llibre de James Barr– traçant una diagonal imaginària des de la Mediterrània fins a les muntanyes de la frontera persa. Al Nord de la ratlla per França, i al sud per Anglaterra. No és estrany que sobre aquesta sòlida base s’hi hagin produït tantes desgràcies.

És agosarat dir que l’actual concert mundial hi trobem, junt amb altres actors, un estol d’antics imperis lluitant per l’hegemonia en el nou món multipolar, on regeix una mena de «principi d’Arquimedes geopolític», pel qual qualsevol espai buit és immediatament ocupat? Sembla difícil de rebatre que bona part de les turbulències geopolítiques actuals han estat ocasionades per aquesta polifònica revifalla imperial.

Històricament, la millor solució a aquesta mena de situacions ha passat més per l’acord que per l’ensorrament dels rivals que, com hem vist, acostuma a provocar un tsunami d’efectes letals. L’historiador José Enrique Ruiz-Domènec, en el seu recent llibre El somni d’Ulisses, dibuixa interessants paral·lelismes entre episodis del passat i l’època actual, com quan diu que la pau assolida al segle VI entre els imperis bizantí i persa davant l’evidència que la victòria total de cap dels dos era possible, és molt semblant a l’statu quo de coexistència assolit entre soviètics i americans durant la Guerra Freda.

En teoria, la munió d’organismes internacionals actualment existents haurien d’ajudar a trobar aquest camí de l’acord de què parla Ruiz-Domènec, però n’hi ha que, com l’ONU, nascuda d’un escenari desaparegut com la guerra freda, semblen poc preparats per afrontar aquest repte si no són capaços d’adaptar-se al nou escenari com, en un altre àmbit, intenta fer, per exemple, l’OTAN.

En qualsevol cas, sembla prou clar que a la Història no manquen exemples d’imperis de mal enterrar, començant pel romà i el bizantí, les esglésies oficials dels quals encara frueixen d’una mala salut de ferro.

Compartir l'article

stats