Quiosc

Diari de Girona

Joan Vila

Perill extrem: un món exponencial

Viure immersos en un moviment exponencial, quan sempre hem viscut en un moviment lineal, és difícil d’assumir. Tant, que sovint no es fa i es continua vivint com si no passés res, amb el que significa no actuar en la mesura que es necessita.

Aquests moments que vivim són tan difícils, els fenòmens van a tal acceleració, que ens sentim incapaços de processar-ho i actuar. Pensem per exemple en la sequera i els focs, o amb la crisi energètica i les conseqüències econòmiques. Són de tal gravetat que la resposta no pot ser convencional, cal actuar amb una magnitud diferent a la que tenim establerta per procediments i protocols socials.

La setmana passada arran del foc de Pont de Vilomara em va sorprendre la conclusió a la qual va arribar un responsable dels agents forestals quan va dir que no havien trobat cap indici de l’origen del foc (burilla, vidre...) per la qual cosa havia estat provocat. «I amb mala baba», va afegir, perquè s’havia originat al peu d’un fort pendent que va fer que el foc es propagués molt ràpidament cap amunt. No és la primera vegada que em fixo en una conclusió com aquesta. Quan no troben una causa directa el foc és causat per algú molt dolent. I jo em pregunto, es pot encendre el bosc per autoignició espontània? Veurem més sovint aquest fenomen segons avanci la crisi climàtica?

En el procés de fabricació de paper tissú hi ha un moment en el qual assequem el full entre un gran cilindre d’acer (de 4,5 m diàmetre) i una campana que insufla aire calent a 550º i a 500 km/h. Ambdós conjunts es troben a uns 2,5 cm. El cilindre té sempre brutícia de fibres, que en certes circumstàncies es poden encendre espontàniament. No revesteix cap perill, però cal apagar el foc en el lateral del cilindre i això demana aturar la màquina que va a una velocitat de 100 km/h. El conductor de la màquina sap que el foc s’encén quan la temperatura de l’aire que s’escapa a l’extrem de la campana passa de 50º a 80º, sense que ningú hi hagi anat amb una espurna. Doncs bé, no creieu que la massa forestal seca, triturada pel vent, autèntica pólvora, situada en un racó on hi toca el sol, pot arribar a 80º i autoencendre’s sense necessitat d’una espurna? Des del foc de Ventalló el 2006, que és quan ho vaig pensar, n’estic segur.

Hi ha molta diferència en dir que el bosc es pot encendre sol a dir que ha estat intencionat. Entre altres coses perquè les actuacions posteriors són altres. Hi ha un lloc a Internet que es diu Copernicus que va mostrant via satèl·lit la situació dels grans focs a Europa i anuncia les zones de perill extrem, com ara mateix a Extremadura, Castella i Lleó, Castella la Manxa, Madrid i molts llocs d’Europa meridional. Cal prendre consciència de l’episodi de sequera i fer balanç sobre si els mitjans que disposem per fer front a aquests episodis de grans incendis forestals són suficients. Si Catalunya té el 38% de la superfície en bosc, una part d’ell al costat de zones urbanes, cal anticipar molt més del que es fa en campanyes de prevenció. Gestionar el bosc i desforestar és un acte essencial: cal poder obrir molts més camins d’accés als boscos, tant per netejar i aclarir el bosc (baixant potència de foc), com per tasques d’extinció, cal augmentar la ramaderia ovina (comprant més productes de xai i cabra), cal qüestionar si plantar sempre pi és un camí correcte o bé l’hauríem d’alternar amb alzina, cal repensar la distància del bosc a les cases, cal estudiar si vigilàncies amb drons permanents no seria una opció d’actuació ràpida i caldrà dotar de més mitjans aeris adequats a la dimensió del problema que ens ve a sobre. Però el que no es pot fer és continuar fent el que fem, incrementant una mica més les accions, perquè vivim un canvi exponencial del nostre context.

La mateixa cosa la podríem dir de l’economia i de l’energia. Aquests dies sabem que a Xina hi ha greus problemes bancaris derivats de la fallida del món immobiliari que té un pes del 25% sobre la seva economia. Sembla haver-hi un corralito que ha empès la gent a sortir al carrer i al govern a treure els tancs. A Europa l’amenaça del tall del gas és un risc que cal prendre de forma urgent. La Comissió demana disminuir el 15% del consum de gas des de la setmana vinent fins el mes de març. Aturar la indústria és una opció, la pitjor possible, perquè té el risc d’aturar l’economia i no poder invertir més en la implantació d’energies renovables, que és l’única via urgent que es pot fer. Es pot abaixar el consum si entre tots l’ajustem, amb menys il·luminació, menys temperatura, menys desplaçaments, menys compres innecessàries... en fi, què us he de dir jo: fent una vida més frugal.

La situació que viu Europa és una situació de guerra i, encara que no hi hagi violència a Catalunya, els efectes són de guerra i les accions han de ser conseqüents. Si a aquesta crisi d’energia, inflacionària, de manca de productes, s’hi afegeix la caiguda econòmica de Xina, l’espetec serà dels que els nostres nets encara recordaran quan siguin avis.

Per això era nefast el discurs de José Mª Álvarez quan va dir «que no ens treguin la il·lusió de les vacances!»: el moment és excessivament greu per ser frívol i irresponsable. El problema és que ell ho va dir i altres ho fan sense dir-ho. Senyors polítics que ens dirigiu, no continueu fent el que feu, tritureu els procediments i protocols habituals per afavorir accions urgents, tant en la gestió del canvi climàtic i les seves conseqüències com en la gestió de la crisi energètica i les derivades econòmiques. Deixeu les minúcies per concentrar-vos exclusivament en aquest moment, dissenyeu una cèl·lula de crisi. Creeu un relat immediat dirigit a la gent explicant que cal que estalviï, adoneu-vos que el moment és de perill extrem, mireu el món de cara, amb valentia: el món és exponencial.

Compartir l'article

stats