Quiosc

Diari de Girona

Ferran Vallespinós Riera

Incerteses i incongruències de la transició energètica

La transició energètica és un concepte que ha entrat en el nostre dia a dia. És a més un concepte molt clar que defineix la necessitat, indefectible, de deixar d’utilitzar combustibles fòssils i fer servir energies renovables si es vol lluitar contra el canvi climàtic.

No obstant això, el model que es vol fer servir no és tan clar i sovint s’assembla massa al dels combustibles fòssils: grans centres de producció allunyats dels de consum i amb una xarxa de transport d’energia elèctrica molt poc eficaç. Per tant, no n’hi ha prou en canviar la manera de produir l’energia sinó que cal avançar cap a un model nou i diferent, de tipus descentralitzat, que aprofiti les capacitats locals per produir energies renovables, fent servir aquells espais que ja han estat modificats. Per exemple, una investigació recent de la Universitat Rovira i Virgili demostra que la instal·lació de solar i fotovoltaica en entorns urbans dels municipis de Tarragona s’aconseguiria produir uns 4,5Gw potencials (com a comparació, la potència d’un grup de la C.N. d’Ascó és de 1Gw) i assolir l’objectiu que la llei determina per l’any 2030 que un 50% de la generació elèctrica fos renovable. No caldria res més.

La mena de transició energètica que s’està desplegant, amb grans centrals de producció terrestres i aviat marines, també té moltes incerteses. Sembla realment senzill fer servir renovables per generar energia elèctrica, però no està tan clar que es puguin substituir les combustions (avui dia, un 80% del nostre consum energètic). L’hidrogen verd està lluny de ser la solució a curt termini, més enllà que és un procediment amb molt baixa eficiència energètica. Alguns experts alerten de la dificultat de disposar de tots els elements necessaris per a una completa transició energètica (liti, silici, neodimi, terres rares, etc.) i en tot cas l’especulació ja ha entrat en el mercat de futurs d’aquests materials reproduint fidelment el que ha passat i passa amb el petroli. Sembla que la producció mundial de liti ara per ara només dona per a fabricar vuit milions de cotxes elèctrics anuals (un 10% de total). I massa sovint confiem el futur de la transició energètica a miracles, tècnics més que religiosos: ja descobrirem com construir bateries per als cotxes sense liti o ja trobarem nous jaciments de materials imprescindibles. Una mena de «Déu estreny però no ofega».

I la política crea noves incerteses, en funció de les necessitats a curt termini. Per exemple: malgrat les solemnes declaracions de compromís amb la transició energètica, de seguida que s’albira una manca de gas al conjunt d’Europa, sembla que no hi ha problema per tornar a fer servir centrals de carbó malgrat ser les més contaminants de totes. O fins i tot declarar al gas i a la nuclear com a energia verda.

D’altra banda, la Ley 7/2021 de cambio climático y transición energética determina, entre altres coses, la prohibició d’atorgar noves autoritzacions per la investigació d’hidrocarburs i també de seva l’explotació de mitjançant la tècnica de fracturació hidràulica (l’anomenat fracking). Semblen dues mesures alineades amb la transició energètica: si es vol acabar amb l’ús de combustibles fòssils, és lògic no continuar buscant-los. A la vegada, el fracking és una tècnica molt contaminant que no ajuda a lluitar contra el canvi climàtic. En conseqüència, s’ha renunciat a l’explotació del gas no convencional (shale gas) malgrat que segons el Consell Superior de Col·legis d’Enginyers de Mines, Espanya disposa de recursos d’aquest tipus pel consum durant almenys 40 anys.

I d’on traiem el gas natural que fem servir? Fins ara, majoritàriament d’Algèria, però degut a complexos problemes polítics, ara l’importem liquat d’Estats Unitats, país que obté aquest gas principalment per fracking. Després cal liquar-lo a -160ºC, transportar-lo en vaixells i en arribar aquí, retornar-lo a temperatura ambient, en una de les sis plantes de regasificació que tenim. És fàcil d’entendre que aquest gas és molt més car que el transportat per canonades a la vegada que el consum energètic és molt elevat. Aquesta és la situació d’ara i tan cofois per deixar amb un pam de nas a russos i algerians!

No permetre fer fracking aquí però comprar gas produït d’aquesta manera a un altre punt del planeta, penso que és una de les moltes incongruències de la transició energètica tal com s’està planejant. Si som una sola Terra i el canvi climàtic és un problema global que tots hem de combatre, penso que l’impacte sobre els ecosistemes és el mateix si el fem a tocar de casa o si el fem lluny i no el veiem. No hauríem de permetre el fracking però tampoc hauríem de potenciar l’oferta d’aquest gas no convencional pels impactes que genera, sigui aquí o allà. La solució? Complexa a curt termini... Però això no treu que siguem incongruents.

A qui ens oposem a determinades maneres de fer la transició energètica sovint ens titllen de nimby. A veure si els veritables nymbies seran determinades administracions: sí al fracking però no en el meu patí del darrere...

Compartir l'article

stats