Diari de Girona

Diari de Girona

Pere Lladó

La por de jubilar-se

Tinc una colla d’amics que ja s’han jubilat. Alguns d’ells, fa temps. Algunes entitats bancàries, grups importants com Telefónica –només per a posar un exemple– despatxaven treballadors amb 52 i 55 anys. Podien ser enginyers o economistes. Això no importava. En una edat de plenitud física i mental anaven al carrer. Ja no servien per a una estratègia empresarial agressiva. Contràriament, als consells d’administració –allà on es reparteixen els directius salaris totalment fora de mercat– encara avui podem trobar-hi personatges de més de setanta i vuitanta anys. No tenen cap escrúpol ni pudor. Ja se sap, les hipoteques no perdonen...

He assistit fa pocs dies a l’homenatge a un company que s’acomiadava d’un càrrec important en una empresa energètica que en el seu moment no volgué el govern de torn que fos catalana i que avui és italiana.

El protagonista estava trist. Deixava enrere una llarga trajectòria i s’acomiadava de l’estrès diari. Li preocupava no veure ja des d’ara un grapat d’amics d’arreu d’Europa i de Llatinoamèrica. Posava fi a una trajectòria professional impressionant. Certament es tractava d’un adéu per sempre i l’home n’era conscient.

Jo penso que jubilar-se no és cosa de vells. L’experiència vital no hi ha dubte té uns límits, però als lectors els aconsello que no es jubilin mai. És clar, si poden...

Si hi ha vitalitat, endavant. La jubilació personalment em fa por: els dies s’han de fer molt llargs, eterns i fins i tot es pot entrar en un estat depressiu si no ho afrontes amb prou mentalització.

És el moment –suposo jo– de canviar de rutines. De fer coses diferents. Si continuem repetint allò que desenvolupem en la vida activa, segur que envellirem mes ràpid.

Aprendre alguna cosa nova de ben segur pot ser molt interessant. Estudiar un idioma, tocar un instrument musical, entretenir-se amb jocs de la infantesa esdevindran reptes que de ben segur et permetran descobrir nous móns. I aquestes activitats ens mantindran joves. Apropar-se a ensenyaments desconeguts sempre resultarà una experiència suggestiva.

D’altra banda, es pot aprofitar la jubilació per a dedicar un temps als nouvinguts, a les persones grans que són en residències o a tots aquells que perden el tren de la vida. Això ens farà més forts espiritualment i personalment.

La gent que és dolenta no és feliç. Aquells que no saben ni volen compartir la seva sort no viuen en plenitud. Poden tenir molts diners, però són pobres. Jo en dic: «ric en euros, pobre en favors». Quina pena! L’ètica és important i és una font de felicitat.

Cal saber afrontar la recta final de la vida, basant-nos en uns valors que de ben segur seran bàsics per a la nostra vida diària. I no només per a nosaltres, sinó també per a la gent que ens envolta.

Són petits detalls que poden ajudar-nos en aquesta nova etapa. I les queixes s’han de deixar de banda. Ens ha tocat viure en un món complicat, però potser ens ho hem passat millor que les generacions del futur. Ningú que és a punt de jubilar-se podia pensar que viuria una pandèmia com la del Covid19 que s’emportà milers de persones, sobretot d’edat avançada, i una guerra com la d’Ucraïna on Rússia actua sense cap mena d’escrúpol.

Però no tenim dret a ser pessimistes. No ésser optimistes també ens farà envellir mes ràpidament. La vida és com una pel·lícula amb inici i final. Quan s’inicia el desenllaç domina el suspens i res no està escrit. Depèn de nosaltres mateixos ésser una mica més feliços i aprofitar la jubilació de la millor manera possible.

Compartir l'article

stats