Quiosc

Diari de Girona

Jordi Costa Subirós

Els forenses no moren mai

Alguns dels somnis que em solen visitar em situen en l’època de la facultat. Tinc un examen i no estic preparat. El somni em deixa un pòsit de neguit. O continuo al Col·legi Major Sant Raimund de Penyafort on se’m dona una segona oportunitat per poder esprémer la humanitat del seu director, el filòsof Emilio Lledó. El que no he somiat mai és que una funcionària d’un jutjat colpegi insistentment la porta de casa per entregar-me la citació per a un judici on se suposa que m’hauria de ratificar d’un informe elaborat fa anys. Però més sovint del que pensem la realitat supera els somnis més extravagants. Fa un dies qui seria la meva cap si continués com a metge forense actiu m’envia un àudio de veu. Un jutjat em busca desesperadament per a un judici. Hi ha un deix soterrat de retret per no estar a disposició del jutjat i respondre amb promptitud els seus requeriments. No negaré que experimento una pessigada en una natja i que la meva resposta treu fum. Una vegada el foc interior apagat i el cervell asserenat miro les coses des d’una altra perspectiva. El teu orgull t’ha ofuscat! Per què sempre anteposes el teu jo –un jo d’altra banda insignificant que supura egoisme– que si jubilat, que si et trobes fora de Girona, que si un familiar teu ha de passar pel quiròfan, i altres foteses de petit burgès, al deure de servir a la Justícia. Ha fet bé la teva cap –sí, sempre ho serà– de trucar-te i si hagués volgut tenia tot el dret de renyar-te de valent. Els metges forenses no ens jubilem, passem a la reserva, a la reserva activa perquè en qualsevol moment se’ns pot cridar a files i quan això passi hem d’estar preparats. Sempre a punt, com els minyons escoltes.

Diguem-ho sense embuts: la jubilació representa un daltabaix en la nostra biografia. Passem de ser una peça d’una certa vàlua en un engranatge ben lubricat a ser un ningú, un zero a l’esquerre. Els jubilats van donant tombs per la vida com mosques atordides. Ara m’apunto a anglès, ara a informàtica, ara a balls de saló, o faig una volta per Tinder a veure què passa... Als més intrèpids els dona per canviar de parella o abandonar el confort de l’armari. La síndrome del mòbil mut o del correu buit ens parla que no som més que fulles de tardor. Però jo sóc afortunat, sé que no hauré de contemplar el cel crepuscular. El meu mòbil sempre estarà a l’aguait dels avisos del jutjat. Els metges forenses formem part de l’única professió que no patim l’obsolescència programada. Quanta gent pot dir que és imprescindible? Sense nosaltres la roda de la justícia s’empantanegaria. Quan un jutge es jubila el fan asseure fins que no acabi d’instruir el cas que té entre mans? Un company que treballi en un hospital o en un CAP no es pot jubilar si abans no acaba de tractar els seus pacients? Un docent ha d’esperar a jubilar-se a l’estiu? Oi que al rei emèrit no se li demana que es disfressi de pare Noel per felicitar-nos el Nadal?

Ara estic engrescat en una feina que puc qualificar d’àrdua, però que la faig amb esperit de servei. Donat que el temps en l’àmbit judicial és com l’univers, sempre en expansió, podria ser que en el moment de rebre una citació per a un judici no estigui en les condicions que un tribunal esperaria de mi. Gravo en vídeo els casos pendents. Explico el perquè del meu informe i responc a les preguntes que l’experiència em diu que em faran les parts. El dia de demà es presentarà un funcionari a casa amb la citació. Un familiar mirarà el número de la causa, obrirà l’ordinador i enviarà per email el vídeo al jutjat corresponent. Deixo com a llegat una feina ben feta que impedirà que s’hagin de suspendre un munt de judicis.

Compartir l'article

stats