Quiosc

Diari de Girona

Pep Prieto

L’alçada

Hi ha alguna cosa de catàrtic en comprovar que el teu fill ja és més alt que tu. Si t’hi pares a pensar, no és un detall menor: a banda que constata la superació d’aquell vell estadi en què t’entestaves a veure’l petit, que et superi en alçada és un fet irreversible que t’empeny a mirar el món d’una altra manera. És a dir, que no és un episodi conjuntural que s’esmenarà amb el temps, sinó que és una realitat inalterable que perdurarà la resta dels vostres dies compartits. També equival a la certesa que no t’equivocaves quan percebies que aquell nen que tant se t’ha assemblat sempre era millor en tot del que tu ho eres a la seva edat. En algunes coses, de fet, és més espavilat l’adolescent que no el progenitor de quaranta i escaig que es resisteix a créixer. A vegades et sembla que ho veus tu i prou per devoció paternal, però sovint vas adonant-te que no, que és objectivament més llest i sap més coses de les que mai has estat capaç de retenir. Amb el creixement purament físic passa més o menys el mateix. No és només que t’encanti atribuir a la genètica el (súper)poder de torpedinar els límits, és que realment el noi corregeix i augmenta detalls de tu mateix que mai s’han desenvolupat com voldries. Per això quan el veus uns centímetres més alt no pots evitar somriure, perquè et consoles amb que es tracta d’una esmena millorada a les teves imperfeccions. Però no ens enganyem, al final hi tens poc a veure. Sí, potser has contribuït a la seva educació i uns i altres li hem posat eines a l’abast perquè es converteixi en la persona que vulgui ser, però al capdavall el mèrit és seu per haver sabut vehicular-ho i tornar-se aquesta singularitat tan plena de vida i possibilitats. És com el tema de l’alçada, en el fons. La naturalesa és sàvia i l’ha portat a créixer més que tu perquè ja era més gran que les teves pròpies projeccions, i la vida va plena de metàfores que no encertes a veure fins que els fills fan la teva mateixa talla de roba. Tampoc pots evitar, quan el mires, sentir aquest regust amargant del protector que preferiria mantenir-lo allunyat d’angoixes i desenganys, de dolors i desil·lusions. Però en aquestes coses, com en tantes altres, et tocarà acceptar els inevitables i acompanyar-lo pacientment en els viatges cap als murs impossibles de saltar. Que són, a la llarga, els que t’ensenyen les veritables contraindicacions de l’existència.

Compartir l'article

stats