Quiosc

Diari de Girona

Callahan Ruiz

Sense palanques energètiques

Es veia a venir. El consum energètic ha anat escalant durant els darrers anys de manera progressiva fins a assolir quotes estratosfèriques, en bona part inassumibles, perquè molts dels recursos dels quals prové, han començat a escassejar o a tocar fons. No és cosa de quatre dies, més aviat de lustres, fins i tot de dècades, i la solució que ens ve des de dalt, dels setciències que gestionen la cosa pública, és que haurem d’aprendre a estalviar. La sentència porta intrínseca, també, una cínica declaració de culpabilitat al «modus vivendi» de l’estat del benestar, estil de vida fonamentat en un consum desenfrenat de productes i serveis imposats com a bàsics i, quasi totalment dependents de fonts i recursos d’energia contaminants i no renovables. El problema que ha accentuat encara més aquest context de consumisme i les seves conseqüències ha vingut generat per dos supòsits de ser, com a mínim, de dubtosa casualitat: un, la pandèmia de la COVID-19, que ens va tancar a casa i, de retruc, ens va fer augmentar el consum d’energia i del seu preu; i dos, la guerra entre Rússia i Ucraïna, un conflicte que ha acabat de disparar el valor del gas i de l’energia en general.

Com deia, els governs de l’eix capitalista, sobretot de l’àmbit continental que ens afecta, liderats intel·lectualment, i espiritualment, per les ments més brillants i excelses d’aquest pandemònium que és la UE i les seves múltiples comissions, han pres el toro per les banyes i, obviant la seva indiscutible culpabilitat en tota aquesta situació, han anunciat l’inici d’una nova era de restriccions energètiques que, com sempre, haurà de pagar -ja ho estem fent- qui menys culpa té de tot plegat: el ciutadà. Cal recordar que amb el canvi de segle, moltes veus expertes en el sector energètic van demandar una conversió del nostre sistema de producció energètic cap a un més net i dependent de recursos i fonts renovables, un repte que la UE sempre ha impulsat amb escassa voluntat. La prova són els baixíssims índexs de producció i desenvolupament d’aquestes energies. Per això, per no haver fet els deures quan tocava, ara, la solució és la moderació del consum energètic, o pagar-lo a preu d’or, com fa massa que passa amb llum, gas i benzina, entre d’altres.

No cal ser Rappel per saber que, tard o d’hora, acabaríem arribant on som precisament ara, al bell mig d’una crisi energètica de molt difícil solució. Fa decennis que tenim constància que el sòl europeu és pobre en recursos energètics, amb la qual cosa un canvi de paradigma socioeconòmic i productiu ens era obligatori. Ara ja fem tard, i no hi ha falses palanques miraculoses que ens salvin de passar pel tub del deute i l’extorsió, de sotmetre’ns als preus imposats per les grans productores al mercat, algunes parapetades rere estats de gran rellevància geopolítica com Algèria i Rússia. Però després els que ens hem d’estrènyer el cinturó som nosaltres.

Compartir l'article

stats