Vaig començar a aficionar-me a la volta a França en el període de l’esplendor del ciclista Anquetil, «l’enfant roi» o «Maître Jacques», també perquè l’amo del Cafè de Can Torres, el senyor Jaume, n’era un gran amant.
Va ser el primer bar a disposar de televisió, fins i tot va construir una saleta aïllada del cafè on els homes cridaven jugant a la botifarra o discutint per discutir. En aquest espai recollit ens reuníem i contemplàvem bocabadats els ciclistes que escalaven els pics alts i nevats o s’empaitaven per guanyar l’etapa. Veure aquella meravella esportiva per uns indrets preciosos feia que cada tarda ens hi trobéssim per saber si l’Anquetil seguia com a líder de la competició.
En el meu poble, Arbúcies, hi havia un home tan apassionat del ciclisme, que era conegut amb el motiu de Coppi. Quan l’Anquetil el 1956, en una contrarellotge va superar el rècord d’en Coppi, que havia mantingut durant 14 anys, molts homes li feien brometes alguns de mal gust per fer-lo enfadar i ho aconseguien perquè mai va tenir sentit de l’humor. (Anquetil per culpa dels excessos, especialment del vi i de la cervesa, de les timbes de cartes fins a la matinada, les amfetamines i de la sexualitat desenfrenada, va acabar molt malament, com tants esportistes que no han sabut gestionar amb prudència la fama).
Vaig perdre l’interès pel Tour quan va desaparèixer l’èpica, les grans escapades individuals i les persecucions convertint-se el Tour en una espècie d’avorrit laboratori científic, en el que tot està mesurat i controlat pels entrenadors dels equips que donen ordres i decideixen el pedaleig dels corredors.
La volta ciclista a França va començar l’any 1903, com una festa del ciclisme, propiciada per un diari esportiu; qui va tenir la brillant idea va ser un periodista que dissenyà en el mapa un recorregut, una competició per etapes per gran part de territori francès. El primer Tour constava de sis etapes i van recórrer uns 2.400 quilòmetres. Ara dura vint-i-un dies.
Els primers corredors eren aficionats, uns grans amants del ciclisme, que havien acordat durant el temps de vacances d’estiu fer un tomb més o menys organitzat pel territori. No importava massa guanyar la carrera, sinó la participació. Va ser una iniciativa que els francesos van saber valorar amb gran exaltació patriòtica.
Aquesta cursa ha estat interrompuda en dues ocasions coincidint amb la Primera Guerra Mundial (1915-1918) i la segona (1940-1946). Va entrar en cert desprestigi com l’exhibició esportiva més cabdal, tret de les olimpíades, arran del ciclista americà Amstrong que ens va fer creure que tots es dopaven. Només són cinc els grans ciclistes que han guanyat cinc vegades el Tour, Jacques Anquetil (1957, 61, 62, 63 i 64), Eddy Merckx (1969, 70, 71, 72 i 74), Bernard Hinault (1978, 79, 81, 82 i 85) i Miguel Induráin (1991, 92, 93, 94 i 95), l’únic en la història que el va guanyar de manera consecutiva.
Samuel Becket (1929-1988) escriptor i dramaturg, Premi Nobel de Literatura, era un gran esportista, excel·lent jugador de tenis, cricket i rugbi, sempre que podia seguia presencialment el Tour de França. Durant aquells anys hi corria un ciclista molt estimat, que arribava sempre tard a la meta, a vegades trigava dues o tres hores. Com que els ciclistes ja feia estona que havien fet el recorregut, sempre alguns es quedaven a esperar-lo i quan el veien venir avisaven i tothom sortia a aplaudir a en Godeau, conegut com a «Popeye» perquè s’assemblava molt al mariner dels dibuixos animats.
Tot esperant Godot, la gran tragicomèdia del teatre de l’absurd de Samuel Becket, es va inspirar en aquest gran atleta. Per aquesta raó l’escriptor quan li preguntaven si Godot tenia un significat metafísic o teològic, atès que God en anglès vol dir Déu, responia burlescament que Godot derivava de l’argot francès, de Godillot, que significa «a la bota», així fugia d’estudi i mantenia viu el misteri. El que és cert és el fart d’esperar d’en Beckett al vell ciclista com la seva satisfacció quan albirava que entrava a la meta. L’escriptor s’emocionava en veure com la gent premiava al corredor amb forts aplaudiments i li prometien que l’esperarien sempre anhelosos.
Hem viatjat molt per França pausadament, sovint sense un itinerari i improvisàvem; tanmateix, visitàrem llocs d’alta muntanya i poblacions, que havia conegut quan la televisió seguia el recorregut. Vaig descobrir la ciutat de Briançon i vaig saber per fi perquè una de les fonts que més estimo del Montseny porta el seu nom.
El comentarista televisiu d’aquell període era un desastre i quan el grup s’encalmava i no es produïa cap fet rellevant deia bajanades; no era capaç d’informar els espectadors sobre les virtuts de la comarca: vins, formatges, edificis nobles, personatges històrics.
Carlos Boyero, crític de cinema, va mofar-se de la seva manca de cultura; el locutor, afectat per l’acerada crítica, volgué demostrar que era instruït i un dia quan un ciclista s’escapà per millorar la puntuació en la classificació, comentà que es comportava com el personatge del llibre d’en Jean-Paul Sartre A la recerca del temps perdut, cèlebre novel·la escrita per Marcel Proust, en la qual el protagonista s’esforça per recuperar el temps perdut.
He vist un documental sobre Lance Armstong on el ciclista confessà que s’havia dopat sempre. Parlen dels llocs i poblacions on va viure per preparar-se pel Tour i no es fa cap menció a la ciutat de Girona, ni a la Cerdanya. Una poca-soltada!
