Quiosc

Diari de Girona

Salvador Sostres

Història de dues trobades

El ministre de l’interior, Jorge Fernández Díaz, nega absolutament haver despatxat amb el comissari José Villarejo, ni tan sols haver mantingut la reunió que es dedueix de la filtració d’alguns àudios, en els quals se suposa que la veu que se sent és la seva, dient, entre d’altres coses, que «negaré sota tortura haver tingut aquesta reunió». Quan aquests debats sorgeixen és just i necessari parlar amb el protagonista, cosa que ningú no ha fet a la premsa espanyola. N’hi havia prou de telefonar-li i deixar-lo parlar.

Explica l’exministre que d’una escolta atenta de l’enregistrament n’hi ha prou per posar-lo sota sospita. El que es presenta com una sola conversa són en realitat diverses converses juxtaposades, mantingudes en dates i llocs diferents, i amb diferents interlocutors. D’aquest tipus de muntatges en fou víctima el president andalús, Moreno Bonilla, durant la seva última campanya electoral; i la veritat és que avui hi ha prou tecnologia per fer la trampa i crear l’aparença de la veu d’algú i fer-li dir qualsevol cosa. Els anomenats deep fakes poden reviure la veu de fins i tot d’un mort utilitzant les darreres novetats en tecnologia digital. Són una evolució dels muntatges de tot tipus que es realitzaven en laboratoris d’àudio i vídeo de forma gairebé artesanal. La intel·ligència artificial va permetre que, per exemple, l’any passat Lola Flores baixés del Cel per enregistrar un anunci de Cruzcampo.

Jorge Fernández Díaz va declarar en seu judicial i parlamentària que només ha tingut dues reunions, i ben breus, amb el comissari Villarejo. Publicades les filtracions, es ratifica en les seves declaracions.

La primera vegada que va veure José Manuel Villarejo va ser el 2012, quan sortint del Ministeri de l’Interior es va adonar que s’havia oblidat comentar alguna cosa al seu director de gabinet de llavors, Francisco Martínez. El ministre va desfer els seus passos i va entrar a l’oficina del seu col·laborador, a la planta baixa del palau, entrant a mà esquerra. Martínez estava assegut al sofà parlant amb un altre home, que també es va alçar quan va veure el ministre. Li va ser presentat escuetament així: «El comissari José Manuel Villarejo». Jorge Fernández li va donar la mà, va dir al seu director de gabinet el que li havia de dir, i va sortir de l’oficina.

La segona i última «reunió» del ministre amb comissari Villarejo va tenir lloc a principis de juny de 2016. Espanya va haver de repetir, per primera vegada des de la recuperació de la democràcia, les eleccions generals. El DAO (director adjunt operatiu) de la Policia Nacional, Eugenio Pino, celebrava aquells dies la seva festa de jubilació. És un ritual no escrit que quan es retira un DAO, el ministeri organitza un dinar de comiat. Hi acudeixen alts càrrecs, alguns familiars i el ministre. La data prevista per a l’acte era el 23 de juny, però Fernández Díaz era el cap de la llista del Partit Popular per Barcelona, i com que les eleccions se celebraven el dia 26 i Sant Joan és festiu, els darrers debats i el tancament de la campanya estaven programats pel mateix dia 23 i lògicament el ministre havia de prendre-hi part. Per tant, es va decidir avançar en l’homenatge a Pino a la primera setmana de juny, el dijous dia 2, abans que comencés la campanya. És igualment tradició que el ministre aprofiti l’aperitiu per saludar els assistents i els uniformats. Quan va ser el torn del comissari Villarejo, que hi acudí de paisà, van creuar la salutació estrictament protocolària.

Passats dos mesos d’aquesta segona i darrera «trobada», Villarejo es va jubilar. Dies abans, Francisco Martínez, que ja havia estat ascendit a Secretari d’Estat per a la Seguretat, li va traslladar al ministre que el comissari li havia demanat de poder-se acomiadar personalment. Davant la negativa inicial del ministre, no per cap animadversió, ni sospita, sinó per la quantitat de feina que tenia, Martínez va insistir fins que es va finalment fixar una breu trobada per a finals de juliol.

Aquell dia, Jorge Fernández va dinar amb el llavors fiscal de l’Audiència Nacional, Javier Zaragoza, i la llavors fiscal general de l’Estat, Consuelo Madrigal. Zaragoza va haver d’abandonar precipitadament el dinar, perquè un assumpte urgent de feina el reclamà. Madrigal li va dir al ministre que s’havia alliberat la tarda i fou així que tornaren passejant, i com que la seu de la Fiscalia General és molt a la vora de Castellana 5, on hi ha el Ministeri de l’Interior, i la conversa es va anar allargant, Madrigal li va tornar al ministre la cortesia inicial d’haver-la acompanyada al seu despatx, i va caminar amb ell fins el ministeri. En arribar, Fernández Díaz va mirar la seva agenda, va veure que a les 5 tenia la reunió de comiat amb Villarejo, i per no perdre pujant i baixant al seu despatx el breu temps que li quedava per acabar de parlar amb la fiscal, li va demanar al seu nou cap de gabinet que li deixés l’oficina, que era a la planta baixa. Curiosament, era la mateixa en la qual havia saludat Villarejo per primera vegada.

Quan el cap del gabinet va interrompre la conversa per advertir el ministre que «la seva visita» havia arribat, Jorge Fernández va explicar a Madrigal de qui es tractava. «No el rebis», li va dir la fiscal sense pensar-s’ho ni un moment, perquè ja sabia que el comissari estava sent investigat per unes gravacions il·legals a de policies i membres de la CNI, en una peça separada del cas del «Pequeño Nicolás».

No hi va haver cap felicitació, ni tan sols tercera salutació.

Compartir l'article

stats