Girona als anys quaranta no es podia treure de sobre aquella etiqueta de «grisa i negra». Però també hi havia una història ben certa de records íntims, com un entre parèntesis d’aquella època. Per exemple, cal fer memòria de les festes de carrer que aquí es varen celebrar aquells anys de postguerra dura i trista que generava ensopiment. I va ser llavors quan, des del poble, es va desvetllar una consciència de civisme, de retorn a la festa, retrobament de veïns, amics i primers forasters. Quan venia el bon temps es movien aquells ressorts que els comentaristes seriosos en dirien «les reserves infinites» de l’àgora.
Sembla ser que fou l’Argenteria el carrer que va reintroduir les festes. La tradició de penjar el Tarlà, el repartiment de canyes al veïnat, el tabal, la processó del sant Agustí, el «clavari» responsable, tot semblava nou, quan els adolescents anàvem aprenent. I molts carrers varen anar seguint; moure una festa de carrer era una suma i una multiplicació d’esforços. Sense sortir encara de l’Argenteria cal recordar alguns noms amb valor de merescut agraïment: Farró, Canadell, Puig, Ridaura, Gamell, Carreras, Pérez, i uns quants més. I una successió així, de noms generalment botiguers, es podia anar allargant a cada barri. Una darrere l’altra, hi havia festa pròpia a la Rambla (havia anat a part de l’Argenteria), Ballesteries, Cort-Reial, Força, Barca, Calderers, Mercadal, Bern, Carme Vista Alegre, Marquès de Camps –dita «Havana Petita»– i es tancava a Pedret, per la Marededéu del Pilar.
Les festes de carrer a Girona varen durar uns quants anys i varen anar desapareixent a mesura que el cotxe utilitari ja arribava a les possibilitats de molta gent; es pot dir al peu de la lletra que el «siscents», al seu pas per la N-II, va atropellar la festa de l’Havana Petita.
Cal apreciar un detall notable d’aquella època: el concepte de festa no hauria sigut possible sense la sardana. Era a totes les programacions, convocava multituds, les cobles no descansaven. Tornem a l’Argenteria (que era el meu carrer): el 31 d’agost del 1947 es va celebrar, dintre la festa, un homenatge al compositor Vicenç Bou, interpretant nou sardanes seves; l’última va ser Girona aimada, amb dues cobles, i aquella tarda es va fer memorable a la història del sardanisme gironí. Amb números rodons podríem dir que en un estiu es tocaven a la ciutat de Girona un centenar de sardanes. Tanmateix, ha passat molta aigua per sota el pont.
Aquella època, ara observada amb un cert detall, podia aparentar que entràvem a una llibertat ben desitjada. No, encara no era això: la sardana estava, podríem dir, en llibertat vigilada perquè poc temps després, quan a Ràdio Girona ho varen creure oportú, varen programar la sardana La santa espina dintre l’emissió «Disco dedicado»; aquell diumenge va tenir un gran èxit la llista de dedicatòries, però l’endemà l’emissora va rebre un avís governatiu: «este disco tendría que caerse al suelo y romperse».
Aquell bon número de festes de carrer a Girona no hauria sigut possible sense la gran presència del comerç que aquí estava ben arrelat; l’organització, el finançament, aquella voluntat cívica, tot era obra d’un engrescament que ara es pot qualificar de modèlic. Quan ara es lamenta tant tancament de botigues a Girona, i no es veu massa actuació per aturar-ho, caldria posar més atenció a considerar que el comerç anomenat petit era una d’aquelles reserves d’uns valors essencials per la bona convivència, per la conservació d’allò que configura el batec d’una ciutat. Aquella circumstància animadora dels anys 40 a Girona mereixeria un estudi en profunditat.
