Diari de Girona

Diari de Girona

Josep López de Lerma

El banc del si no fos

Diu l’Antoni Beltran Genescà que d’aquests bancs n’hi ha un a cada poble, vila, ciutat o barri del nostre país. És el lloc de trobada de la gent gran, retirada o jubilada. S’hi acostuma a parlar d’aspectes de salut i dolences pròpies de l’edat, sempre es comença amb la cantarella del «si no fos» i se solen dir frases com: «si no fos pel reuma..», «si no fos pel mal d’esquena», «si no fos pel sucre», «si no fos pels ronyons»... i així un llarg etcètera que inclou naturalment el temps que fa. Doncs bé, la política avui fa d’ancià rondinaire assegut contemplant l’horitzó preguntant-se què serà d’ella o millor dir què serà dels seus protagonistes, també anomenats actors.

En tenim un que no remunta que es diu Pedro Sánchez, que es troba al front del Govern d’Espanya i que no carboneja prou com per a recuperar el seu ànim, el de la seva tropa i el d’aquells ciutadans que li feren costat en les dues darreres eleccions a les Corts Generals. S’hi aplica, però no pot pujar la muntanya sense rellegir-se el llibre Manual de resistencia del qual n’és l’autor. El va escriure temps després de tornar per la porta gran a dirigir el PSOE. És un llibre d’autoajuda i d’autocompassió. No li posà fàcil l’anomenada vella guarda del socialisme espanyol, però se’n va sortir. El PSC, acostumat a rebre pels quatre cantons, li prestà assistència en els moments més fumuts. Li va fer de RACC i ell va vèncer de nou després de fer milers de quilòmetres per les Espanyes i parlar amb les bases. Avui, dels seus acompanyants, només queda en Miquel Iceta, bon amic meu per cert. És tanta la sensació d’ofegament que pateix que ara vol conduir sol, sinònim de la síndrome d’aïllament en què viu tot líder després d’una llarga i no fàcil etapa. Ha deixat a la cuneta, aprofitant els revolts, als seus més seus. En Felipe González el veu de lluny i això fa que el vegi petit. Avui, l’home que transformà Espanya, es pot permetre el luxe d’unir subjecte amb verb per fer-se entendre. No necessita el predicat. El seu quart successor a La Moncloa no en sap de paremiologia, però sí de paraules buides. És el que passa quan un és company de pupitre d’en Pablo Iglesias. Humanament no es pot fer entendre i així li ha anat a aquest últim.

En tenim un altre que ve des de la placidesa. Es diu Alberto Núñez Feijóo i ha guanyat quatre eleccions consecutives a la Xunta de la seva nacionalitat història, Galícia, però aquesta denominació perfectament constitucional està ben vista en el seu país d’origen però molt mal rebuda al Madrid de la dretassa que és qui mana a la capital del Regne. Diu el guanyador moral de les andaluses, Narciso Michavila, l’home que va clavar els resultats del 19-J abans que ho fes l’escrutini, que els vents i els déus li són favorables. Diu més: que el País Valencià tornarà a ser del PP el diumenge 28 de maig de l’any vinent, almenys la Generalitat, i que el PP li traurà al PSOE més de 2,5 milions de vots d’avantatge quan les properes eleccions generals, tinguin lloc aquest any o en el decurs de 2023. Que la tendència és imparable. Això no obstant, sabut és que el refranyer català aconsella ser prudents i no dir blat fins tenir-lo al sac i ben lligat... i a redós de les rates, ens precisa en Joan Amades. Però no per això guanyarà Sánchez, per ser cautelós, perquè ben mirat no totes li ponen. Serà l’economia la que decidirà sense invocar aquest vegada al famós debat televisat entre el trampós del president Nixon i el jove Kennedy, i l’economia no és amiga de les esquerres o més concretament d’aquest govern d’esquerres que ni fa ni deixa fer i que al cim no s’entén de tan lèxic complicat que usa. Com ara que un grup es digui d’esquerres i que l’altre es faci dir a l’esquerra de l’esquerra mentre qualifiquen d’extrema dreta el que està a la dreta de la dreta. O bé moro, o bé cristià, diuen a Ontinyent.

En el banc del «si no fos» s’asseuen també els polítics catalans, especialment els independentistes, que són –diuen– els que tallen el bacallà malgrat que cada dia mengin sopa de farigola. ERC enyora a CiU i pretén reencarnar-la. JxCat la menysprea i la ignora. Antonio Machado ja va unir el menyspreu amb la ignorància. És exactament això el que els passa i és aleshores quan es pensa en Paul Krugman i el seu llibre Contra los zombis. El Nobel parla de quan els pitjors manen. Em pregunto perquè els militants de base de JxCat i els seus regidors i els seus alcaldes, àdhuc els presidents dels Consells Comarcals i de les Diputacions, no han evitat que Laura Borràs sigui la seva presidenta i un dels birrulls el seu secretari general. Que no veuen que els porten a un desastre electoral? Quan un equip directiu no té grandesa personal, res no es pot esperar de positiu. Els porten a la ruïna. Millor dit, a fer de Poulidor d’ERC. A fer d’etern segon perquè ningú no pot confiar en capgrossos disposats a fer de Catalunya un no res. És el que passa quan se segueix un estel dominat pel vent: el perds. Es diu fer el paperina.

Ara bé, tampoc ERC és can bufar i fer ampolles. Sense anar més lluny, aquest passat dimecres varen fer el mec a Madrid. S’emportaren un sarró sense fons en una nova ensabonada d’en Pedro Sánchez. Només bons propòsits i un passi-ho bé amb somriures tipus profident. Res sobre l’amnistia; res sobre el dret a l’autodeterminació. Estava cantat. Però això d’anar a la capital d’un estat que fou imperi els posa. Els varen donar figues per llanternes. En el banc del «si no fos» aquest estiu explicaran batalletes. Que si el palau de Moncloa, que si l’edifici Semillas, que si varen anar a menjar tapes... Han passat de nins a avis desmemoriats en un tres i no res. Per alguna cosa en Salvador Dalí li va dir a l’hispanista Ian Gibson que els catalans som anal retentius crònics. Un geni el de Figueres. Que passin un agost menys agosarat de calor que aquest juliol i els espero el 3 de setembre.

Compartir l'article

stats