Aquesta setmana ha fet vuit anys de la data del document en què Jordi Pujol Soley reconeixia l’existència d’una quantitat indeterminada de diners sota la seva responsabilitat a l’estranger, on havien romàs durant anys sense regularitzar i sense pagar els corresponents impostos a la Hisenda espanyola. Aquella confessió en el dia de Sant Jaume, el que dona nom a la plaça on s’aixeca el Palau de la Generalitat, va provocar una sacsejada brutal de la política catalana i va contribuir poderosament a enterrar Convergència Democràtica, la formació que havia creat quaranta anys abans. Si el patriarca fundador reconeixia aquesta falta, totes les altres sospites de corrupció que pesaven sobre el partit guanyaven credibilitat. Avui, al cap de vuit anys, quan la instrucció judicial sobre els diners dels Pujol no està oferint grans certeses més enllà de les filtracions parcials interessades, podem preguntar-nos què hauria passat si Jordi Pujol Soley, davant les notícies que ja omplien la premsa de Madrid, hagués optat pel que avui anomenaríem «fer un Borràs», és a dir, negar-ho tot, afirmar l’absoluta innocència, desafiar els qui insinuessin el contrari, assenyalar l’existència d’una conxorxa de polítics, policies i periodistes orientada a desacreditar per qualsevol mitjà un catalanisme polític que havia virat cap a l’independentisme –com ell mateix, que el 2011 va donar per esgotada la via autonòmica. S’ha interpretat que la confessió buscava fer de parallamps i evitar que investiguessin els seus fills, però és obvi que no va aconseguir-ho; en canvi, a ell li van retirar honors, monuments i plaques. D’heroi nacional a empestat en una sola jornada. Què hauria passat si hagués dit «és tot una mentida espanyola» i hagués obligat el partit, llavors al Govern, a tancar files? Les ucronies, el «que hauria passat si...», són exercicis distrets i gratuïts. Pel que estem coneixent gràcies a cert excomissari, l’argument de la conxorxa s’hauria revelat força creïble.
