Montse Armengou, directora del programa Sense Ficció de TV3, ha explicat que «la ingerència i manca d’independència de l’inici de TV3 eren increïbles. Res a veure amb avui (…) Les trucades han minvat i hem tingut directors d’informatius amb una capacitat impressionant de parar-les». Montse Armengou ha fet aquestes declaracions en una interessant entrevista publicada per la revista Capçalera, editada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya.
És altament remarcable que una acreditada periodista com Montse Armengou, que ha desenvolupat tota la seva carrera periodística a TV3 (hi va entrar el 1985, un any després que s’inaugurés la cadena), certifiqui en públic el que tots sabem i que tants han negat durant anys: les ingerències i la manca d’independència informativa a TV3, també a Catalunya Ràdio. El sectarisme, en definitiva, a favor d’una determinada orientació política. Però Armengou no diu tota la veritat quan afirma que ara ja no existeixen aquestes ingerències. O la diu esbiaixada. Si, com sosté ella, «les trucades han minvat», és perquè ja no calen. Els mitjans de comunicació de la Generalitat han aconseguit que la majoria dels periodistes, sobretot els que ocupen càrrecs rellevants, anteposin la seva militància política a la independència periodística. Si tens a Helena Garcia Melero (invitada destacada a la famosa paella de ca la Rahola), Toni Cruanyes, Xavier Grasset, Xavi Coral, Cristina Puig, Pere Mas, Peyu, Jair Domínguez, les conductores del programa estrella de Catalunya Ràdio són Mònica Terribas o Laura Rosel, i uns quants centenars més, tots ells més papistes que el Papa, no et cal trucar. La propaganda es fa sola. Aquesta és la diferència entre la TV3 dels primers anys de la qual parla Montse Armengou i l’actual.
Si has aconseguit callar els dissidents i que marxin aquells que no comparteixen el sectarisme imperant a TV3, com Carles Francino i Àngels Barceló, ho tens molt senzill. És probable que la majoria de la gent hagi oblidat el que va dir la primera dama de Catalunya, Marta Ferrusola, una nit electoral de 1999 davant d’altres periodistes: «Cada cop que el veig (referint-se a Carles Francino) em surt urticària. Com pot ser que tinguem aquest socialista presentant els informatius de la nostra televisió?». El sentit de la propietat de l’esposa del president Pujol i mare d’uns quants imputats per corrupció era molt accentuat: el Palau de la Generalitat i TV3 eren seus. De fet, gairebé sempre han estat d’ells. TV3 sempre.
El mateix Carles Francino va declarar fa un any i mig al digital El Crític que «si jo ara hagués estat a TV3, no ho hauria passat bé (…) D’ençà que va començar el procés, té un clar biaix». I en la mateixa entrevista recorda el dia que es va negar a signar un Telenotícies perquè les altes jerarquies de la cadena van voler reduir a un breu la destitució de Josep Maria Flotats com a director del Teatre Nacional de Catalunya i la roda de premsa en la qual Flotats carregava dur contra el conseller Pujals. Aquesta és la diferència entre abans i ara, que omet explicar Montse Armengou. Abans era necessari ordenar; ara no. A la mateixa entrevista, Armengou tira pilotes fora quan li pregunten per què no s’ha fet un documental sobre la família Pujol.
I aquest sistema sectari i partidista de mitjans de comunicació, al servei d’uns determinats partits, ens costa 300 milions d’euros anuals, als quals cal afegir els 1.046 milions de l’etapa del tripartit per eixugar el deute. Ho va dir el passat mes de juny Vicenç Sanchis, fins fa poc director de TV3: «L’actual model de TV3 és insostenible» econòmicament. I va afegir que el model de plantilla instaurat a TV3 l’any 1983 «és un model antic». Sí, la Corporació té 2.398 empleats, la majoria amb uns sous astronòmics amb relació a la resta d’empreses del sector. A València van tancar la televisió autonòmica, Canal 9, i no va passar res. A Catalunya, és impossible. Com va dir l’exconseller Francesc Homs, l’any 2011, la televisió de Catalunya «és una prioritat com la sanitat, l’ensenyament o els serveis socials». Un cas únic al món.
