Quiosc

Diari de Girona

Matías Crowder

La fi de la música en viu

Aquest diumenge, mentre els lectors llegeixin aquesta columna, jo estaré viatjant a Estocolm, on tocaran els Rolling Stones al Friends Arena, l’estadi on sol jugar un dels equips més populars de Suècia, l’AIK. A diferència dels iaios d’ABBA, que tenen el seu museu aquí a la capital del país nòrdic (un xalet força cutre en una illa dedicada a museus de tota mena), i que fan concerts amb hologrames, aquí tenim Mick Jagger, pujat als escenaris i dormint cada nit en un llit d’hotel diferent, molt a prop dels vuitanta.

És clar que no serà el millor concert dels seus seixanta anys de gira: m’imagino els suecs, tan correctes com són, asseguts a les seves butaques, picant de mans, i no en un d’aquells gegantins pogos de les gires per Sud-amèrica, on els vaig veure en la meva joventut. Sí, els vaig veure fa molts anys ja, als 90, la primera vegada que van anar a Argentina, i va ser el millor concert que vaig presenciar a la meva vida. I el millor dels pogos, sens dubte. Joventut diví tresor.

Va ser a River Plate, aquell recital, i llavors no em podia ni imaginar que gairebé trenta anys més tard els Rollings Stones encara estarien fent tombs pel món. Encara tocaven Brown Sugar, una de les meves preferides, que eviten en el present (va ser criticada per tractar d’esclavitud), però podem perdona’ls-hi això.

Avui dia, en què jovenets com la nostra catalana Rosalía, de qui asseguren que és «l’artista més important de tots els temps», fa concerts on ningú toca un instrument en viu, hi tenen els Rollings Stone, un grup de vellets que semblen desafiar les lleis de la tercera edat, aquesta en què un ha d’envellir amb un bolquer envoltat de néts. Així voldria envellir un.

No fa gaire temps, quan vaig passar pel museu d’ABBA per primera vegada, vaig fer una foto de l’entrada per enviar-la a un amic. Va ser l’hivern passat, feien deu graus sota zero al carrer i no em va donar per a gaire més, gelat com estava. Només per dir al meu amic, de broma, que el convidaria a un concert. Ell em va dir que eren hologrames, que ABBA ja no tocava en directe, i ho vaig buscar als diaris perquè no m’ho creia.

Sí, la generació que ve potser visqui més anys, tingui millors feines (o no en tingui cap) i aplicacions capaces de pensar per un, però això dels concerts en viu en un estadi enmig d’un pogo sembla que ens ho quedem nosaltres, els que superem els quaranta. Una pena, la fi de la música en viu.

Compartir l'article

stats