Ara que el tema de la posició espanyola sobre el Sàhara Occidental ha tornat a agafar notorietat, a tothom que em pregunta sobre la posició política del govern d’avui li responc que els errors es van cometre en el passat, en els anys 60 i 70 del segle passat. Que els fets consumats d’ara s’arrosseguen, com a mínim, des dels errors del regim franquista espanyol en la crepuscular tardor de 1975. Que el pronunciament d’ara és quasi inercial i irrellevant en comparació amb els errors estructurals del passat. Espanya hauria d’haver impulsat la descolonització i accés a la comunitat internacional del Sàhara els anys 60, un cop vist e que succeïa al seu entorn: Mauritània i Alger. No ho va fer. Es va entossudir en mantenir el Sàhara com una província espanyola. Quan el 1964 la diplomàcia marroquina va aconseguir que Nacions Unides declares els territoris com a «subjectes d’administració colonial».
El projecte de «Gran Marroc» formulat el 1956 es feia parcialment inviable amb la proclamació de la República Islàmica Independent de Mauritània a l’octubre de 1960, amb l’aquiescència de França, i el resultat de la Guerra de les Arenes (1963-1964) va resultar el manteniment de les fronteres entre Algèria i el Marroc. Davant d’aquest panorama, al projecte del Gran Marroc li quedava un únic potencial territori a annexar: el Sàhara Occidental. Avançats els anys 60, les potències colonials havien cedit a la descolonització de les seves possessions al nord d’Àfrica occidental. Així va passar a Mauritània (1956), Tunísia (1956) i fins i tot Algèria (1962) després d’una guerra de vuit anys que impacte fortament en la identitat de la França moderna.
A la vista del context geopolític i de les pretensions marroquines, el Govern espanyol va viure una discussió dura entre l’opció d’impulsar la descolonització i el naixement d’un Sàhara Occidental independent, opció defensada per Castiella, i la subjecció del Sàhara Occidental a la sobirania plena d’Espanya com una nova província, opció defensada per Carrero Blanco.
Juan B. Vilar en la seva monografia de 2005 Franquismo y descolonización espanyola en África, assenyala els errors de l’opció que va adoptar el Govern espanyol: «La pretesa assimilació del territori colonial per la metròpoli mitjançant la seva provincialització va ser un error tàctic del totpoderós Luis Carrero Blanco, principal inspirador d’aquesta política, sens dubte influït per l’exemple portuguès, de la inviabilitat del qual donava aleshores un testimoni expressiu la cruenta guerra d’Algèria, país sotmès a un assaig semblant».
Als mateixos anys 60 van començar a brollar les primeres forces nacionalistes sahrauís que no van ser contingudes per les diferents fórmules d’administració semiautonòmica assajades des de Madrid. L’Organització Avançada d’Alliberament del Sàhara es va convertir el maig de 1973 en el Front Polisario (Front Popular d’Alliberament de Saguia el Hamra i Rio de Oro) que va iniciar immediatament accions bèl·liques contra objectius espanyols i marroquins.
Mentre el Govern espanyol mantenia que l’assumpte del Sàhara occidental era estrictament de política interior com a província més espanyola, el Marroc va perseguir des de l’inici de la seva independència la internacionalització del conflicte. Va aconseguir victòries en el seu propòsit: el 1964 l’Assemblea General de Nacions Unides va incorporar el territori del Sàhara Occidental i Ifni com a subjectes d’administració colonial i, per tant, de descolonització preceptiva. En base a la resolució de les Nacions Unides, Espanya va aconseguir cinc anys més tard la retrocessió d’Ifni (Tractat de Fes, 4 de gener de 1969) i un tàcit reconeixement internacional de ser Marroc part interessada en la qüestió del Sàhara.
La diplomàcia marroquina va mantenir la seva posició oficial de reclamació de la descolonització del Sàhara tot i que va mantenir en paral·lel canals informals de negociació per explorar l’opció del repartiment del Sàhara entre el Marroc i Mauritània però també va mantenir converses en què va incorporar Algèria per garantir-li una sortida al mar Atlàntic. Totes aquestes fórmules no van arribar a cristal·litzar i Espanya es va mantenir invariable, a la línia de Carrero Blanco, malgrat la proposta de Castiella i el conjunt de memoràndums preparats des del Ministeri d’Afers Estrangers favorables a la descolonització. Per a Castiella, impulsar la descolonització del Sàhara Occidental seguint les resolucions de les Nacions Unides hauria donat una gran força a la diplomàcia espanyola en el propòsit de reintegrar Gibraltar a Espanya.
Espanya no va canviar de posició i accepta afrontar, amb gran lentitud, el procés de descolonització del Sàhara Occidental fins al 1974. A la tardor-hivern de 1975 la qüestió del Sàhara Occidental, internacionalitzada de manera eficaç per la diplomàcia marroquina, va aconseguir el seu punt crític. El dictamen ambivalent emès pel Tribunal de l’Haia va donar peu a Hassan II, una vegada assegurats amplis suports internacionals (inclosos els de França i els Estats Units) per impulsar una política de forta pressió sobre Espanya a fi d’obtenir la transferència del territori. L’episodi més espectacular va ser l’anomenada Marxa verda de 350.000 voluntaris marroquins procedents de diferents punts del país i van traspassar la frontera del Sàhara amb la pretensió de procedir a la seva ocupació pacífica.
La Marxa Verda, iniciada el 6 de novembre de 1975, va ser possible gràcies a notables suports econòmics internacionals. La concentració i el desplaçament en 8.000 camions com a forma d’accelerar la marxa sobre el Sàhara va obtenir la solidaritat àrab i musulmana gairebé unànimes, i amb aportacions financeres d’importància procedents de països àrabs. Cal assenyalar que la monarquia alauita va calcular durant anys els passos a les seves ambicions sobre el Sàhara. La Marxa Verda es va iniciar pocs dies abans de la mort del Cap de l’Estat espanyol, Francisco Franco amb les estructures governamentals i els sectors del poder franquista centrades en la batalla del poder que s’apropava amb la mort de qui va governar amb mà de ferro el país per gairebé quatre dècades.
