L’agost del 2018 em trobava de viatge a la ciutat australiana de Sydney, amb les meves netes de gairebé 6 i 3 anys, per jugar-hi i tenir-ne cura. Poc em podia imaginar en aquell moment que no tornaria a Austràlia fins a quatre anys més tard, fet en el qual ha tingut molt a veure la crisi sanitària desencadenada mundialment el març del 2020 i que va mantenir pràcticament tancada la possibilitat de viatjar a aquest país fins fa pocs mesos.
Afortunadament, no va ser la darrera vegada que vaig veure les meves netes, ja que durant el mes de juliol de 2019 van estar uns dies a Barcelona, coincidint la seva arribada, l’1 de juliol, amb la celebració de l’acte de graduació d’egressats i egressades del doble grau de Dret i Administració d’Empreses de la UAB, promoció 2013-2019, acte en què molt lògicament vaig manifestar la meva satisfacció per haver pogut tornar a estar amb la meva família australiana.
L’agost del 2018 la major part dels dies van ser d’un sol radiant, i que sens dubte feia que no semblés gens que ens trobàvem a l’hivern en aquesta part del planeta. Aquest any, de sol radiant, molt poc, només tres o quatre dies, i la resta ben ennuvolada i amb pluja. Les dades meteorològiques assenyalen que aquest mes de juliol serà el més plujós de la història de Sydney, i el pas d’un dia de molta calor a un altre en què la temperatura baixa diversos graus immediatament semblen apuntar que certament el canvi climàtic no és una mera hipòtesi sinó una palpable realitat (seguint les dades d’Europa, i especialment d’Espanya, amb la immensa onada de calor, confirmo aquesta realitat)
L’agost del 2018 les meves dues netes estaven jugant amb la tauleta. De tant en tant, em miraven o demanaven l’esmorzar o simplement galetes, i aleshores parava el que estigués fent i els donava el que em demanaven. Els avis i àvies no estem per educar, que per això ja hi ha els pares i mares. Ara, de tauleta molt poc, ja que cadascuna de les meves netes, amb quatre anys més, aprenen castellà mitjançant classes en línia, i la més gran, de 9 anys, realitza gran part de les seves tasques per ordinador.
De totes maneres, els avis seguim sent imprescindibles (bé aquest és un desig i no una realitat) per «prendre la lliçó», i un dels moments més bonics de la meva estada ha estat quan vaig exercir de professor amb la meva neta Carla (m’ho va demanar ella, que consti) per preguntar-li les taules de multiplicar (crec que se les sabia millor que jo).
I que els diré del treball en línia o remot que no sàpiguen els qui llegeixin aquest article, i l’augment impactant que ha tingut des de l’inici de la crisi el març del 2020? Qui, d’aquelles persones que tinguin fills o que tinguin cura de petits no han treballat durant un temps i també tractant de conciliar-lo amb cura? Des del pla jurídic, i només una menció, les reformes que hi ha hagut a Espanya han contribuït molt a aquesta conciliació, i ara es tracta que la normativa sobre treball a distància hi contribueixi, amb una cura equilibri entre els drets i obligacions d’ambdues parts de la relació de treball. Diguem que el «model australià» és força diferent, però en qualsevol cas les obligacions dels familiars segueixen sent les mateixes (ho he conegut de primera mà a través de les explicacions dels meus fills Nacho i Annabel).
Els avenços tecnològics han permès que les distàncies físiques, aquests 17.181 km de distància en un recorregut d’avió (fins ara dos vols com a mínims, amb prop de 21 hores de viatge, que sumades al temps d’espera de l’enllaç del segon amb el primer, suposen un dia complet) avui han quedat reduïdes a 0 si parlem de la connexió tecnològica entre, per exemple, Sidney i Barcelona. Bé, aquesta connexió es veia «interrompuda» pel temps que les meves netes dedicaven el 2018 al matí (abans d’anar a la guarderia) i a la tarda (en tornar) per jugar amb la tauleta, i és una interrupció o suspensió que per descomptat no provocava cap perjudici a qui, com és el meu cas, era el titular de la tauleta, que a més «remunerava» les usuàries temporals amb moltes abraçades mentre estaven jugant.
El 2018, em vaig convertir en un gran coneixedor de sèries infantils, com «Peppa Pig», o «Teen Titans». Aquest estiu ja hem passat pàgina, i la sèrie favorita per a les meves dues nétes és «The Inbestigators»; es tracta d’una sèrie de televisió infantil australiana, protagonitzada per dues nenes i dos nens, alumnes de cinquè grau que resolen crims a la seva escola i al seu barri. Després de veure algun capítol, comprenc perfectament que els agradi i que se sentin identificades (especialment la meva neta gran) amb les i els protagonistes
I deixo les meves netes a l’escola i torno poc després a Espanya, amb tristesa, tant d’elles com la nostra, per no poder tornar-les a veure, si Déu i la crisi sanitària ho permeten, fins d’aquí a molts mesos. Quan passes revista als dies que hem estat a Sydney, en etapa de vacances dels col·legis (hivern), i totes les hores que hem estat jugant i tenint-ne cura, t’adones de com han estat molt intensos. Esgotadors? Sí, també, no cal negar-ho, perquè els avis ens fem cada vegada més grans i les nenes també, i cal combinar de la millor manera possible tots dos, però encantadors, i descobrint tot el que han canviat (a millor, és clar ) les netes, és meravellós. Hi haurà temps per descansar.
Tornem, al capdavall, molt feliços i molt contents. Aquesta és la realitat.
