Quiosc

Diari de Girona

Pere Reixach

Nutrients socials

Sabem que els nutrients són substàncies que qualsevol organisme precisa per sobreviure, créixer i reproduir-se.

No sóc nutricionista, ni pretenc fer un article acadèmic sobre els aliments que els humans precisem per viure i sobreviure saludablement

Només sé, que a nivell popular, se’n descriuen onze:

Cigrons; algues; arròs; sardines; carxofes; all cru; ametlles; ous; oli d’oliva; pomes i aigua. Perdoneu el meu atreviment, però aquesta modesta introducció parlant de la necessitat vital del nutrients, em serveix per parlar de dos nutrients que per a mi, també són vitals per a la necessària i imprescindible vida social:

1. El nostre sentit de pertinença a una comunitat i solidaritzar-nos en la seva supervivència

2. La nostres relacions interpersonals amb els membres de la nostra comunitat

La maleïda pandèmia Covid, amb totes les seves mutacions, persistent, de llarga durada, cruel, despietada i golafre amb les víctimes, ens ha advertit que aïllats no podem combatre-la.

Potser el dolor que la pandèmia ha infringit als nostres éssers estimats, ens fa descobrir i valorar que per desfer-nos de les grapes del virus epidèmic, precisem de l’acció col·lectiva.

«Sobre el regne de la sobirania del jo, planeja l’ocell de la infelicitat», diu un vers del llibre «Es el caso» d’Elke Erb. Ens ho explica en un article Carolin Emcke que continua dient:

«Sobre aquells que, abans de la crisi, se suposaven individus autosuficients, que es creien que el seu «jo» era sobirà̀ i invulnerable, planeja l’ocell de la infelicitat. La idea de la sobirania individual del neoliberalisme, que advoca per una cohesió social i una regulació estatal el més limitat possible, s’ha estrellat contra una experiència mèdica on el sentit de comunitat juga a favor de l’interès personal.» (La lección del virus: el vinculo social importa. El País 15/01/21)

Ha quedat palès que com més feble és l’estructura social de la comunitat, més cru i cruel ha estat l’atac del virus. Nodrir la vida social, vol dir que ningú quedi enrere, que tothom tingui l’ajuda necessària, sobre tot els més grans, els més desvalguts, els que viuen una soledat no desitjada.

El nutrient principal és tenir consciència que vivim en comunitat i que la seva supervivència, precisa que entre tots aportem recursos, econòmics, sanitaris, humans i sobretot personals invertint part del nostre temps, ajudant als nostres pròxims.

Tanmateix, hi ha un altre nutrient social que la pandèmia l’ha foragitat de les nostres vides i la seva absència ens porta a un procés que ens està deshumanitzant a marxes forçades.

Es tracta del «sentit del tacte».

M’ho ha fet veure el darrer número de la revista RE (Realisme Existencial, publicació que tracta de temes relacionats amb l’ésser humà, plantejats d’una manera interdisciplinària. Promou valors per contribuir a la construcció d’una societat en pau. Modestament, em permeto dir que de tant en tant, tinc el goig de col·laborar-hi, amb algun article.)

L’editorial, ja emmarca la necessitat del tacte en les nostres relacions interpersonals. Val la pena que us en faci un tast, transcrivint alguns dels seus paràgrafs.

... És admirable la primera sensació que té l’infant quan cerca l’acaronament i l’escalf d’algú que el pot abraçar... Qui és capaç de negar una mà amiga al final de la vida d’una persona?...

... El neuròleg Jordi Montero, en el seu text, ens diu: «Només després d’haver sofert un període COVID 19, hem pogut adonar-nos de la importància, freqüència i intensitat d’aquestes relacions pell a pell en la societat humana. Vam perdre en gran part el contacte físic i això per als llatins, és encara més significatiu perquè ens agrada tocar: petons, abraçades, encaixades de mans, carícies afectuoses i enèrgiques, amb la mà en el clatell de l’altre....

És evident que la pandèmia ens ha desnodrit d’aquest sentit del tacte, tan i tan necessari per viure i fer reviure, el procés d’humanització per un món més humà.

Mentre no puguem prodigar-nos en el tacte, no oblidem el que ens diuen l’Imma Mossella i Renata Habdas:

«El tacte ens ajuda a la comunicació no verbal, per expressar diferents emocions, com per exemple, amor, alegria, gratitud, compassió, tristesa, rebuig...»

També́ tinguem en compte la importància del somriure, com ens diu el neuròleg citat, Jordi Montero:

«El somriure, és potser la primera carícia, pròpia i exclusivament humana».

Compartir l'article

stats