M’ha motivat escriure aquest article la presència a Catalunya del cantant britànic Sting, que actuarà al Festival de Cap Roig; activista en defensa de les tribus de l’Amazònia i cofundador, junt amb el cap kayapo Raoni Metuktire, de The Rainforest Foundation que lluita contra la desforestació d’aquest immens pulmó que produeix el 20% del oxigen del planeta.
Fa 30 anys que vaig participar en una expedició a la conca del Xingu, afluent de l’Amazones, amb un grup de destacats periodistes ecologistes francesos, entre ells els amics Claude Marie Vadrot, president de l’Association des Journalistes pour la Nature et l’Ecologie (JNE) i François Terrasson, escriptor i naturalista. Tres anys abans, el febrer de 1989, Sting havia viatjat a la mateixa zona per manifestar-se contra el projecte de megapresa de Bello Monte, d’una potència de 11.000MW, impulsada per consorci Norte Energia i que va acabar inundant 478 quilòmetres quadrats de selva. El 2011 la presidenta Dilma Rousseff, sense escoltar les veus dels ecòlegs i dels moviments indigenistes, va donar l’autorització definitiva per començar la construcció i el 2019 el president Jair Bolsonaro la va inaugurar. De rés va servir la campanya del cantant ni les mobilitzacions dels indígenes i de les entitats ambientalistes internacionals com Greenpeace. Per aquest ecocidi i l’extermini lent de les 600 ètnies que cohabiten a l’Amazònia el cap Raoni ha denunciat a Bolsonaro davant del Tribunal Penal Internacional.
Voldria creure que la majoria del públic que assistirà al recital de Sting valorarà aquest compromís de l’artista amb l’ecologia global en un moment que el canvi climàtic, accelerat per la destrucció de les selves tropicals, obliga als líders polítics mundials a trobar amb urgència una solució per governar l’entorn del planeta.
Aquell final de maig de 1992 vam viatjar a l’Amazònia, abans d’assistir a la Cimera de la Terra de Rio, per documentar-nos sobre la situació de les reserves indígenes, l’esclavatge que es practicava amb les tribus asurini i arara i la situació dels colons que van emigrar a Parà amb l’esperança que la construcció de la carretera Transamazònica generaria el desenvolupament econòmic promès pels jerarques polítics. Tot va ser un parany. Milers de famílies es van quedar penjades, aïllades, sense ofici ni benefici, sobrevivint gràcies al riu i els recursos naturals de la regió. A la ciutat d’Altamira, on Sting havia deixat una empremta contestatària, s’havia organitzat aquells dies una manifestació convocada pel Moviment per la Supervivència de la Transamazònica i pel Partido dos Trebahadores (PT) sota el lema «Viver, produzir, preservar». L’acte, en el que vaig parlar per donar un missatge de solidaritat dels periodistes ecologistes europeus, va transcórrer amb l’atenta vigilància dels serveis de seguretat dels grans «fazendeiros» i forestals.
Bello Monte ha destruït l’ecologia del Xingu. Amb la presa, una de les més grans del món, Altamira ha triplicat la població (3000.000 habitants) respecte el 1992 i han sorgit problemes de delinqüència, alcoholisme, prostitució i màfies organitzades que l’han convertit en una de les ciutats més perilloses de la conca.
Tres anys abans d’aquella expedició, el novembre de 1989, l’associació Una Sola Terra vam convidar al pioner de l’activisme ecologista de Brasil, l’enginyer agrònom d’ascendència alemanya José Lutzenberger (Porto Alegre,1926-2002), Premi Nobel Alternatiu 1988 (The Right Livelihood Award), per participar en el nostre Simposi Internacional i parlar-nos del valor de l’Amazònia com «bé comú universal». El 1990 el president Fernando Collor de Mello el va anomenar Secretari de Medi Ambient de Brasil amb rang de ministre. Lutzenberger va acceptar el càrrec amb escepticisme però amb un gran coratge. Durant el seu curt mandat va denunciar corrupcions en els organismes oficials que gestionaven la conservació de la selva i no va tolerar les pressions espúries del agro-business i de les energètiques impulsores de Bello Monte. Va ser cessat tres mesos abans de la Cimera. Un d’aquells dies ens vam trobar a Rio per sopar i va explicar-me algunes de les seves topades amb el president. Recordo que al sortir li vaig presentar al nostre conseller de Medi Ambient, Albert Vilalta, que casualment sopava en el mateix restaurant amb un grup de periodistes catalans. Collor de Mello, que va acabar la seva carrera com un polític corrupte, va definir la conferència com el primer gran esdeveniment de governança mundial del medi ambient, quan en realitat va ser una demostració espectacular d’«ecowashing» (ecoblanqueig) per fer-nos creure que els Estats estaven disposats a protegir el planeta i molt especialment la selva amazònica.
Lutzenberger ens ho havia dit durant la seva estada a Barcelona: «El que succeeix a l’Amazònia no és una folia local dels brasilers, ni dels governants, sinó de tota la societat industrial. Les muntanyes, els rius i els boscos no tenen cap vàlua intrínseca per a nosaltres, que som en una gran majoria hereus d’una visió judeocristiana del món, que en situa a nosaltres com amos d’aquest planeta i dels seus recursos».
