Quiosc

Diari de Girona

Carlos Arbó

Crim a la casa de la vila (I)

(Un conte d’estiu)

La Leo puja amb precaució les costerudes escales. Desgastades pel pas del temps, són un perill. La dona arrossega els cent deu quilos, es recolza en la barana de fusta i evita els cantells punxeguts. Una relliscada la faria rodolar escales avall amb un inevitable trencament d’ossos. Uns escalons més amunt, la Clàudia vincla el cos com un jonc, aliena al patiment de la seva companya.

Les dues netejadores arriben al replà del primer pis i obren la porta de l’esquerra. La Clàudia, de pressa i corrent, marca el codi de quatre dígits a l’aparell penjat en un plafó per desactivar l’alarma. Llança el manyoc de claus damunt el taulell. En el lavabo es posen una bata blava amb ratlles blanques.

La Leo comença a buidar papereres. Després netejarà els vidres, escombrarà i traurà amb un drap la pols de les taules i les pantalles dels ordinadors. Per últim, passarà el pal de fregar pel terra de la sala gran. Continuarà feinejant pels despatxos de la secretària, del cap de protocol i del cap de recursos humans, situats en un passadís al cantó de l’ascensor. Per últim, tocarà endreçar la sala d’espera i el despatx de l’alcalde.

La Clàudia, amb el grapat de claus unides per una cinta, va cap a l’ascensor per anar al segon pis. Fa servir la tarja magnètica per posar-lo en funcionament i l’aparell puja des de la planta del carrer. Elles, per costum, no l’agafen mai a la planta baixa. La Leo, tot i les dificultats, puja fins al primer pis a peu per fer una mica d’exercici. A les tres de la tarda, finalitzada la jornada laboral, el personal dels pisos de dalt el fan servir per baixar. Després, a les nou de la nit, el conserge el deixa fora de servei.

Arriba l’ascensor i s’obren les portes. La Clàudia entra i prem el botó. S’inicia l’ascensió. Al segon pis, surt i a corre cuita es dirigeix al pany de paret per tornar a marcar el codi en el maleït aparell, situat a cada planta, per a desactivar l’alarma. És una conya marinera, aquesta instal·lació per sectors. Obliga, en qüestió de segons, a pitjar els botonets numerats i, en cas d’equivocar-se, a sentir la sirena escandalosa. No hi ha més remei que trucar a la central de la policia si no es vol que aparegui el cotxe patrulla amb els agents corrent escales amunt i desenfundant les pistoles.

Avui tot ha anat com una seda i respira alleujada. Sola, a la matinada, en un lloc tan lúgubre, admet que és molt poruga. Fa una ullada a la buida estança, torça a la dreta i avança pel passadís. Els lladres es podrien amagar en qualsevol racó per fer-li un ensurt de mort. Intenta allunyar aquestes cabòries, però no pot evitar guipar els espais buits entre les prestatgeries del corredor. Res de res. Alleujada, enfila cap a la sala.

(Continuarà)

Compartir l'article

stats