Diari de Girona

Diari de Girona

Agustí Casanova i Masferrer

Converses amb independentistes

En l’actual tensió dialèctica entre l’idealisme (la independència) i el pragmatisme (el que es pot fer sense transgredir la Constitució) està guanyant en la vida política catalana la teoria de l’Oriol Junqueras, que ha teoritzat i solemnitzat que s’ha fet tot el que s’ha pogut i més. La seva generació, pel seu compromís social i ètic, està feliçment en pau amb la Història de Catalunya i han de ser les promocions vinents les que hauran de lluitar per aconseguir l’emancipació.

Efectivament, la generació política de Junqueras, Puigdemont, Anna Gabriel, Jordi Cuixart i un llarg etcètera, si bé sortosament no ha ofert cap màrtir, sí que s’han sacrificat i ho han pagat amb presó, exili i patrimoni. Alguns volen apartar-se de la primera línia política, altres s’han retirat i s’han clos en el si familiar. S’han fet vells i diuen que són mereixedors del descans perquè han fet el que els exigia la consciència i tenen del tot dret de dedicar-se i recrear-se amb el que més els agrada.

El mes de març d’enguany Junqueras va afirmar textualment: «La independència és la causa de les generacions que vindran darrere nostre». El que significa que ERC l’ha aparcat i es dedica a governar, a gestionar.

És innegable el cansament i el desencís de molts que van creure que la independència seria proclamada l’octubre del 2017. El sentiment d’abatiment el comparteixen molts i també s’han assossegat pensant que ja havien lluitat i que s’arriscaren. Han complert amb el seu deure moral i polític. Volen un relleu en l’activisme social. L’actitud d’apartar-se fa que ERC en les enquestes pugi, mentre que JxCat es manté empantanegada en la defensa de la independència.

ERC, titllada de venuda per JxCat, anirà fent declaracions emfàtiques sobre l’autodeterminació i la república i no deixarà d’insistir que són l’opció catalana d’esquerres i d’aquesta manera els militants i votants dubitatius, que no creuen en la pompositat declarativa respecte a la secessió tranquil·litzen la consciència votant esquerres. ERC continuarà desacreditant a JxCat presentant-los com la dreta del 3%, els hereus d’en Jordi Pujol. També les paraules precipitades de Laura Borràs, quan la feren fora del Parlament, acusant els membres de la mesa d’ERC i de la CUP de ser hipòcrites, uns lacais al servei de la repressió, han fet més sang en el trau entre dos socis que estan a matadegolla.

Mentrestant el PSC es dedica a fer una oposició suau, moderada, sense estridències i sovint ajuda a ERC, quan JxCat no s’avé a tirar endavant projectes. Aquesta actitud apolítica, d’oposició tranquil·la, és aplaudida i el PSC, que ja va guanyar les eleccions del 14 de febrer del 2021, va enfilant-se en les enquestes electorals distanciant-se d’ERC, el segon partit més votat.

He conversat amb independentistes exhausts i desorientats, farts de tot, que no saben si aniran a votar en les pròximes eleccions. Podria dir que, malgrat haver parlat amb uns quants, sempre he mantingut la mateixa xerrada. Tots pensen i em diuen el mateix que puc resumir d’aquesta manera: «En la confrontació amb l’Estat espanyol s’ha demostrat inequívocament que Catalunya ha guanyat, hem obert la porta a la real independència, de fet, ja som independents i estem millor que abans».

No hi ha cap sensació de fracàs, d’esforç inútil i tot ha passat com estava llestament guionat. Insubmisos, irreductibles i per fi alliberats. Em deixen perplex i no sé de quina realitat parlem, ni si som d’eixe món.

Alguns amics són independentistes irrenunciables, recalcitrants, i no entenen els que no ho són, altres amics estan radicalment en contra de la desunió i no poden entendre com en el segle XXI hi hagi ments tan obtuses que la desitgin. Havien sigut amics i ara fa quatre anys incomunicats. Els iguala que uns no llegeixen ni veuen les televisions unionistes, els altres la premsa independentista. Cada cop més volgudament desinformats perquè res modifiqui la creença, la veritat.

La Maria viu en el desencant i pensa votar als animalistes perquè defensen una causa respectable i així no es compromet amb cap partit nacionalista puix que no vol ser de nou decebuda. Per contrast el seu home, en Joan, està vivament desenganyat de tot i la Maria ha impedit més d’un cop que se n’anés caminat nord enllà, on diuen que la gent és noble i feliç. En Joan no votarà i només ho farà si un partit promet seriosament convocar un referèndum d’autodeterminació.

Tot assenyala que el procés descansa en el cementiri i pocs són els que tenen ganes de ressuscitar-lo perquè estan escaldats o perquè assumeixen que l’Estat espanyol és molt poderós i controla els grans poders: l’exèrcit, la justícia, el mediàtic i el financer.

La psicologia dels independentistes amb els quals m’he relacionat presenta uns trets comuns mentals: una ferma i fèrria reclusió en el jo, una solitud desesperada, disfressada amb una complaent vida domèstica, l’ostracisme social o un volgut aïllament dels diferents, un exaltat solipsisme beatífic, arrapat fortament el seu ego, que els fa percebre el que només volen percebre. Creuen que han resultat els vencedors amb la confrontació amb Espanya. Espiritualment es declaren guanyadors. Si insisteixo que en els sondejos, per exemple el del CEO, hi ha un 52% de contraris a la independència, em diuen que són estudis manipulats i res els farà canviar.

No tenen cap sensació de frustració, em neguen que estan enfadats i cansats. Si la conversa es tensa, afluixo, perquè no vull tallar una relació per culpa de la política tan inestable, a més creuen que m’erro i hem de celebrar la victòria de l’independentisme.

Compartir l'article

stats