Diari de Girona

Diari de Girona

Callahan Ruiz

Saber dir que no

D’ençà que aquells primers prototipus d’Homo erectus, homínids fonamentalment caçadors i recol·lectors, van aprendre a viure en petites comunitats, allà pel Paleolític, ja van aprendre a aprofitar-se de la resta, uns més que altres, una dubtosa qualitat que es va anar estenent i desenvolupant amb el pas dels mil·lennis fins al punt que, des d’aquesta perspectiva, podem explicar bona part de l’evolució històrica, política i social de la humanitat, una evolució recolzada, sobretot, en l’ús de la força, la violència, abusos de tota mena, guerres i exterminis, entre d’altres. Així, a poc a poc i amb bona lletra escrita amb la sang dels més dèbils, fent de l’abús, en general, un modus vivendi que ens defineix a tots i a totes com a espècie, ens hem plantat al primer quart del s. XXI. Sense obviar les diferències que pugui haver-hi avui segons el país, la cultura o les persones amb les quals ens relacionem i fem vida, la cosa continua més o menys igual. O dit d’una altra manera: ens continuem aprofitant els uns dels altres, i sense passar per caixa. Perquè si hi hagués algun sistema o fins i tot algun tipus d’aplicació que ens ajudés a controlar i equilibrar la balança del «tant dono, tant rebo», tot plegat encara tindria sentit, però com que en molts casos, sobretot en aquells en què l’afectat diu sempre que sí a tot, sobretot a parelles, amics, familiars i coneguts, la balança es va desequilibrant progressivament cap al costat de «ets gilipolles», cada vegada es fa més necessari saber plantar-se i dir prou. És urgent saber dir que no.

Per tot això jo em planto i dic prou a aquells que demanen sense límits, però que quan ho fas tu, o mai hi són, o sempre els va malament. Quina casualitat! I no, també, a aquells amics virtuals –i no tant– que només apareixen per contradir-te perquè s’han ofès amb alguna collonada. No a exparelles que et diuen de ser amics i per fer-ho actuen com el teu millor enemic, o als grimpaires que t’utilitzen per als seus propòsits. No també a aquelles amigues que diuen ser feministes però criminalitzen l’home –hola?– pel sol fet de ser-ho. No a aquells que et passen un treball o una creació pròpia perquè els donis una opinió, però quan fas el mateix els hi has d’anar al darrere. No a aquells grups d’amics de wasap on has has de riure esportivament els acudits que et fan quan el teu equip, que no és el de la resta, fa el ridícul allà on va, però que en girar-se la truita, et fan el buit o et diuen que els ha deixat d’interessar el futbol. No a qui no té nassos de mirar-te als ulls i dir-te a la cara, però que no troba el moment d’esbombar-ho a les teves espatlles. No als que durant la pandèmia no et van preguntar mai com ho portaves, o als ploms que posen als fills com a excusa per fer-te anar sempre al seu ritme. I sobretot prou als que abans de fer una llista com aquesta, no saben mirar-se al mirall per identificar la seva pròpia merda.

Compartir l'article

stats