Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Costa Subirós

La nena maca

Aquests dies he pensat amb Scarlett O’Hara/Vivien Leigh, la protagonista femenina de la pel·lícula Allò que el vent s’endugué. Una dona amb molt d’amor propi capaç de comportar-se com una nena mal criada quan la vida li dona un revés. Si no es mor d’enveja quan Melaine Hamilton/ Olivia de Havilland es casa amb Ashley Wilkes/Leslie Howard, és perquè ens trobem al principi de la pel·lícula. Mentre la seva cosina té un caràcter més lubricat, ella considera que les arestes de la vida estan pensades per amargar-li l’existència. Les paraules que pronuncia en una de les escenes més recordades: «A Déu poso per testimoni que no tornaran a esclafar-me i que no tornaré a passar gana», em recorden a unes altres: «No renuncio, no em doblego, no m’han vençut. Continuo afirmant que no hi ha objectiu més bell i noble que la llibertat plena del meu país», pronunciades amb el mateix to melodramàtic per la senyora Laura Borràs. Amb una diferència, mentre O’Hara clama al cel el seu dret per una terra que la guerra ha deixat erma, qui era la segona autoritat del país –imbuïda de l’esperit del monarca absolutista Luis XIV que deia «l’Estat soc jo»– ens vol dir que Catalunya és ella. Qui m’escup a mi, escup a Catalunya. Ara bé, segons el Duc de Saint Simon, el que digué el monarca en el seu llit de mort va ser: «Jo me’n vaig, però l’Estat continuarà», que també s’avé amb el missatge entre línies del discurs de comiat de Laura Borràs. Han silenciat la meva veu, però el crit de rebel·lia contra l’opressor s’escoltarà durant mil anys.

El Catalunya soc jo no es troba lluny de la realitat si considerem el cas Borràs com una metàfora de la Catalunya actual a pesar que ERC ha optat pel pragmatisme i aparcar de moment les astracanades patriòtiques des de la balconada de la Generalitat. Però venim d’on venim. Artur Mas abans de desaparèixer dins la paperera de la història anomenà com a successor a un desconegut Carles Puigdemont. Aquest una vegada conegut, però fugit, assenyala com a president vicari a un desconegut Quim Torra. Si aquell promet que ens deixaria a les portes de la independència, aquest serà recordat com el President que féu escac a l’Estat espanyol gràcies a una pancarta intimidatòria. Laura Borràs és nomenada Presidenta de la Mesa del Parlament una vegada estava sent investigada per uns correus comprometedors a un amic que en les estones que li deixava lliure la feina d’informàtic, donava vida a diners falsificats i facilitava el flux de drogues pels necessitats.

Laura Borràs en una roda de premsa afirmant que no ha fet res i el que ha fet ho ha fet bé, molt bé, és la nena mimada que davant els seus pares s’excusa per les males notes. Una nena que sempre ha de figurar en el quadre d’honor no tolera que el catedràtic de Literatura Jordi Llovet, que havia estat professor i cap seu, airegi al face el seu currículum –un currículum ribetejat de mediocritat i ambició– i l’amenaça en deixar-li anar els seus advocats Boye i Cuevillas. Tampoc tolera que en el programa FAQS se l’incomodi amb preguntes delicades. Prèviament havia acordat que no sortirien en pantalla els SMS indiscrets. Si les coses no surten al seu gust és l’hora del noi Dalmases, el seu servidor. La seva principal ocupació és recordar als periodistes què significa llibertat de premsa en un país democràtic com Catalunya.

L’expresidenta de la Mesa baixant l’escalinata de parlament, flanquejada per Torra i Batet, amb posat afectat, conscients que trepitgen pàgines de la història, i seguida per una corrua d’ànimes mortes mentre a fora l’esperava un grup de senyores que desitjarien tenir-la com a nora, és el millor retrat del nostre país.

Compartir l'article

stats