Diari de Girona

Diari de Girona

Pep Prieto

Setembre

Pot semblar estrany o precipitat posar aquest títol al primer article d’un mes d’agost, però resulta que la paraula «setembre» l’escoltareu més ara que no quan estigui en curs. «Setembre» és la paraula que us repetiran quan tingueu ganes de desencallar algun projecte. «Setembre» és la resposta a qualsevol pregunta relacionada amb factures impagades (una abraçada, autònomes i autònoms del món) o amb determinats documents pendents de certificar. «Setembre» també és la invocació preferida d’aquelles persones que presumeixen d’agendes impossibles i de les administracions que treballen al ralentí. «Setembre» és la solució a tot perquè l’agost sembla de sucre, inanimat, flonjo. No hi passa mai res perquè és al setembre que passa tot. És l’acció, el moviment, la revolució. La tempesta després de la calma, l’exaltació després de la letargia. «Setembre» és el mot que justifica les paràlisis i els parèntesis, el despertar de les migdiades llargues. És la paraula d’una promesa després de les vacances, l’anunci d’un diferit inalterable. L’agost, aquest mes que acabem de començar i sempre sembla passar amb més volatilitat que els altres, és la sala d’espera de les catarsis. Setembre, aquella llunyania que encarna tots els retorns, és la consulta llargament desitjada. Cada estiu, el setembre comença a anunciar-se a principis de juliol i cristal·litza a les immediateses d’agost, perquè es torna el futurible més efectiu per a qualsevol necessitat. Deixaré de fumar al setembre, acabaré la feina al setembre, parlem de la factura al setembre. Ens truquem al setembre, què es podrà fer tot i més. A l’agost impossible, on vas a parar, que no es pot fer res de res. En parlem al setembre, d’allò, que a l’agost no es pot, impossible, està prohibit. Una mica com el Nadal, on s’atura per mandat sideral, l’agost no es toca, que crema. En el fons no és que ens afecti una febrada col·lectiva, és simplement que vivim en un món addicte als ajornaments. És un contrast tan desconcertant com clarificador: som esclaus de nombroses immediateses (a Instagram el calendari, i el temps en general, té uns mecanismes diferents), però a la vegada som capaços de construir llimbs de 31 dies. Perquè aquesta és una altra, el 31 d’agost no existeix com a realitat funcional i en canvi el dia 1 de setembre tot sembla accelerar-se com una pel·lícula de Michael Bay. Talment com si la nit que els separa, per intervenció divina, els humans recordéssim de sobte que l’engranatge encara existeix. Molta paciència, doncs, si sou dels que treballeu a l’agost, el mes de l’evasió justificada i de les evasives persistents.

Compartir l'article

stats