L’exdona de Johnny Depp ha dit que l’actor pateix disfunció erèctil com si fos una gran cosa. Tots els homes acabem patint disfuncions erèctils, que per descomptat consisteixen en el que el nom descriu, però que són en realitat tota una altra cosa.
Un noi comença sempre amb il·lusió, i amb un punt d’ansietat que li afegeix empenta, la seva vida sexual. Són els anys de la descoberta, de la generositat. Tot ho volem, tot ho donem, no ens cansem mai. Volem menjar-nos el món en cada noia. Volem fer de cada cos el jardí de l’eternitat. No hi ha demà ni res que no siguis tu quan estimem de joves, i tot t’ho donem, i tot ho esperem, i creiem que de veritat que som immortals. Encara de tant en tant em venen records d’algunes matinades, despert, amb la noia que era la noia que ja s’ha adormit al meu costat. Era una sensació absoluta, de poder amb qualsevol cosa, i llavors escrivia també els articles més incendiats. Els anys això ho marceixen. Ens fem grans. Estem més cansats. Tenim menys força tot i que sabem millor com concentrar-la. L’impuls ja no brota tant, tot i que de vegades ens causa alguna mala passada, perquè quan encara compareix descobrim que ja no tenim el rebot que teníem i ratllem la temeritat. Ja no ens sentim immortals. Entrem i sortim a poc a poc de la dutxa per por de relliscar i prendre mal.
Però hi ha un altre cansament, més profund, més angoixant, i que és el que d’una manera més trista ens du a la disfunció i a l’apatia. I és tota aquella il·lusió feta miques, tot aquell ímpetu desnonat per tantes noies que foren tancs apuntant cadascuna de les nostres esperances. El noi més ric i el més humil, en el seu amor jove, tenen idees del món i la voluntat de compartir-les i de fer-les realitat amb la noia que estimen. Idees boges, potser, o no prou realistes en cada detall, però que en el seu esperit expressen la seva personalitat, el que esperen de la vida i el que volen donar-li. I sempre les noies responen primer amb condescendència, fins a fer-nos seus, i després intentant que no tinguem cap altra idea, ni cap altra esperança, que no siguin elles i el que elles diguin. Si no obeïm, la lluita és diària i la bronca és constant. Si ens donem massa, ens menyspreen, ens tracten com el servei i ens acaben fent el salt. No és que patim una disfunció erèctil, és que patim una disfunció moral. Tot jo faig aigües. I després no hi ha qui ho aixequi, ni cap part del cos ni cap part de l’ànima.
Som impotents, però del tot. Realment no podem. El noi que es va sentir immortal amb 15 o 20 anys avui se sent derrotat. Soldat caigut de la batalla de la vida, han mort el meu cavall. No pretenc ni tan sols reclamar que tenim raó, només explico com ens sentim: desanimats, ferits, vençuts. No hi havia al món res que fos més important que vosaltres, i ara no sabem ni si dir-vos bona nit per no acabar dormint al calabós. Ens hem inventat l’alta cuina com un succedani de l’amor. En la màgia d’aquest talent culinari recreem el que esperàvem d’estimar-vos. Ens mengem un plat de l’Enigma o de Nobu amb l’emoció que abans us besàvem, i que ara ja s’ha acabat. I no perquè us hagueu acabat vosaltres, sinó perquè ens heu crivellat tant que se’ns ha apagat la llum, se’ns ha eixugat aquell desig creatiu que era una metàfora d’il·lusió per totes les coses, i ja només ens queden alguns jocs per no sentir-nos del tot fora del món.
La metrosexualitat –aquesta tendència de nois que es cuiden tant– té el mateix origen. Ja que cuidar-vos a vosaltres se’ns ha tornat impossible, perquè tot és masclisme, i qualsevol idea que tenim la trepitgeu fins que ja no pot tornar a brotar, ens comprem cremes i maquillatges per a nosaltres però cada vegada que ens ho apliquem us veiem a vosaltres al mirall, la vostra imatge esvaint-se, tot preguntant-nos per què ho feu, i si us serveix de gran cosa al capdavall. També una part de la creixent homosexualitat és cultural, homes que no van néixer així, però que no es volen complicar tant.
Tots som Johnny Depp i tots vam ser com ell pirates a l’abordatge. Tots tinguérem somnis de princesa i de tresor, i al final aquesta disfunció, que és aquesta tristesa, ha estat el nostre botí ben magre. Ens hauríeu pogut tractar millor, ens hauríeu pogut fer sentir més homes. Hauríem obeït de grat si ens haguéssiu deixat un marge, si haguéssiu estat capaces d’estimar-nos, o pel cap baix d’administrar-nos, tenint cura de la nostra simplicitat en lloc d’escarnir-la, apiadant-vos dels nostres somnis de poeta en lloc de linxar-los, i esperant de la vida alguna cosa ni que només fos la meitat de bonica del que sempre hem esperat nosaltres.
No és que estimem més els nostres amics, els nostres jocs de rol o els nostres restaurants. No és que ens agradi més mirar una sèrie de Netflix que parlar amb vosaltres. És que ens heu deixat sense alè, sense paraules. Sense ja més força per aixecar res. Sense més somnis i ara ens els inventem. Si encara no som a la presó és per qüestions més aleatòries que legals.
