Quiosc

Diari de Girona

Anna Estartús

Algunes coses que no acabo d’entendre

U na amiga em parla de la Clara, una coneguda seva que va decidir deixar de depilar-se ja fa temps. Molt conscienciada amb les reivindicacions feministes, va optar per no arrencar-se mai més ni un pèl del seu cos. Va elegir no sotmetre’s a les convencions socials que ens exigeixen a les dones tenir una pell impol·luta.

La Clara ara llueix alegrement les aixelles pel·ludes, sí. Però admet que és incapaç de posar-se una faldilla curta o uns shorts. No s’acostuma a veure’s les cames amb pèls. Li fa vergonya mostrar-les en públic. Ho passa fatal si ha d’anar a la platja o a la piscina, i intenta evitar-ho tant com pot. Es passa l’estiu amb vestits fins als turmells, amb faldilles llarguíssimes, amb pantalons que no deixen veure ni dos centímetres de pell (ni de pèl, és clar). Ole tu, Clara.

2. No he seguit massa el tema dels canvis en les quotes dels autònoms, però sento la notícia a la ràdio, i penso que hi ha alguna cosa que no em quadra. Quan tinc un moment, miro què hauran de pagar els treballadors per compte propi a partir de l’any vinent, i segueixo sense entendre-ho: els autònoms que generin menys de 670 euros tindran una quota de 230 euros (això seria, en el millor dels casos, un mínim d’un 30% dels seus guanys), mentre que els que en generin més de 6.000 hauran d’abonar-ne 500 (un 9,8% com a molt).

És a dir: cobrant un mínim de 9 vegades més, els que més guanyen pagaran una mica més del doble que els que menys ingressen. Veig al TN una noia que explica que, un cop pagada la quota d’autònoms i els impostos, li queden 200 euros justets per passar el mes. Sort que vivim en un país del primer món i que tenim un govern d’esquerres i progressista (o això diuen). Que m’ho expliquin, per què no ho entenc.

3. He quedat per fer una cervesa amb la Júlia i apareix, per sorpresa, amb la seva neboda, una noia trempadíssima que feia molt de temps que no veia. De conversa intel·ligent i respostes ràpides, no es deixa acovardir per les nostres opinions i ens porta la contrària en molts temes, sense manies i amb opinions molt ben fonamentades. Abrandada com només ho són les persones joves, feminista fins a extrems que ni la Júlia ni jo compartim, formada i informada, advocada de causes perdudes, és tot un repte intel·lectual per a mi conversar amb ella.

La Júlia, que em coneix molt bé, em mira, em somriu i em fa un gest com dient «ara veuràs», i subtilment treu el tema dels seus amants. La neboda, immediatament, diu: «Ja saps què en penso». No ho diu amb agressivitat, ni amb retret: ho diu amb una mena de resignació. Es nota que elles dues n’han parlat moltes vegades, ja. Ella defensa fermament la fidelitat, no entén cap altra relació que no sigui la monògama i assegura que mai perdonaria que la seva parella li fes el salt. Em sorprèn, del seu discurs de jove abrandada i feminista, que no es plantegi ni remotament que pugui ser ella la que s’emboliqui amb algú altre.

Compartir l'article

stats