Quiosc

Diari de Girona

Temi Vives Rego

Elogi de l’horitzó

L’any 1990, Eduardo Chillida inaugurava a Gijón la seva emblemàtica escultura El Elogio del Horizonte. Més enllà o més ençà de la meva antiga i sempre renovada admiració per en Chillida, crec que aquesta escultura ens permet fer una profunda reflexió precisament des dels convulsos, inquietants i impredictibles temps que corren. En paraules del mateix Chillida: «... he entendido lo que es el horizonte ... algo que no existe, però que es necesario e inalcanzable ... es la línea que aparentemente parece juntar (o separar) el cielo y la tierra ...».

Aquesta escultura és una reflexió d’en Chillida envers els límits entre la terra i el cel o entre l’home i el cosmos. Aquesta reflexió, em fa preguntar-me quins són avui els nostres horitzons, quins són els límits actuals de la política i quines són les fronteres entre els humans i la política. Ignoro si els nostres polítics tenen horitzons dignes de mostrar-se, desconec si els nostres dirigents tenen clar quines són les fronteres de la política quan la mentida i la negació estan desplaçant al debat objectiu i honest. El moment actual requereix líders i governs reflexius i virtuosos, que posin nous i esperançadors horitzons a la política. Que siguin capaços de conjugar la llibertat d’un amb la dels altres i on tinguin acomodament els drets de les generacions futures.

Hi ha horitzons que no hauríem de tornar a viure. Un és el que va establir-se l’any 2008: l’inici de la Gran Recessió i de la crisi d’Europa, que va comprometre amb la política d’austeritat i retallades els serveis públics, la noció de ciutadania social i sobretot al model de l’Estat de benestar, construït després de 1945 i principal distintiu europeu fins aleshores. Un altre horitzó que no s’hauria de repetir és el que als anys 2016-17 amb el Brexit, el Regne Unit surt de la UE, Donald Trump arriba a la presidència dels EUA i els plantejaments secessionistes d’un sector, fracturen Catalunya de dalt a baix. Aquests fets es tradueixen en onades de desencant, on s’esvaeixen les esperances d’unió, solidaritat i pau social que els moviments socials des del 2010 ens havien ofert. Per més inri, la pandèmia de la covid que no acaba de remetre, i el desafiament que representa la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, han generat una profunda crisi de confiança que modifica la idea que molts teníem d’un futur millor per a tots. Per a moltes persones, aquest futur amb què tots comptem ha quedat fora de l’abast dels seus ceps. Aquests nous i de moment poc esperançats horitzons constitueixen un repte per a tots: cal tornar a traçar mous horitzons.

Compartir l'article

stats