Quiosc

Diari de Girona

Francesc Esteva

Política i hipocresia

Fa uns dies Macron rebia al príncep d’Aràbia Saudita que, segons tots els indicis, va ser responsable de l’assassinat del periodista Jamal Kashoggi. Molts han protestat dient que Macron ha traspassat una línia vermella. És raonable però no deixa de tenir el seu punt d’hipocresia. Abans del començament de la guerra d’Ucraïna, tots els líders occidentals s’havien reunit amb Putin o amb els xinesos, etc. que no tenen cap inconvenient en enverinar, matar o simplement empresonar els opositors. O no recorden l’enverinament dels opositors a Putin? Uns van morir en estranyes circumstàncies i altres, com Navalni, van sobreviure. Però quan Navalni ha tornat a Rússia ha estat jutjat i empresonat simplement per diferir de Putin. Hi ha alguna diferència entre l’actuació del príncep saudita o la de Putin? Amb això no vull defensar que no s’hagi de denunciar els governants que no respecten els drets humans. La pregunta és, hem de tenir relacions amb aquests països? Seria bo tenir un món dividit entre bons i dolents? No entraré en el tema de les relacions internacionals que desconec, em limitaré a parlar d’Europa.

Europa es pensava lliure de guerres, els alemanys (i d’altres) confiaven amb l’acord de subministrament de gas rus. Amb la guerra de Putin, Europa ha decidit posar-se al costat d’Ucraïna i tenim un problema d’abastiment energètic (Putin té l’aixeta del gas) que hem de resoldre i hem de trobar altres països que ens assegurin el subministrament. La lluita per defensar els drets humans i les llibertats passa perquè anem recordant qui els vulnera, hem de tenir clar on som i els principis als quals no volem renunciar i saber que és una lluita ideològica. Ara mateix en la crisi italiana hem assistit a un nou acte d’aquesta lluita. Sembla provat que Salvini va passar per l’ambaixada russa a Roma abans d’anar a la reunió amb Berlusconi i el moviment 5 estrelles on van decidir deixar caure a Draghi.

Les relacions internacionals tenen aquestes contradiccions però, a Europa, el camp de joc és relativament clar. Les democràcies opten per una UE defensora, amb totes les reserves que vulguin, dels drets i llibertats democràtics i del diàleg, la negociació i els pactes (federalisme de fet) en les relacions internacionals i els règims autocràtics amb connivència amb la ultradreta que lluiten contra la UE, contra els seus principis, que la consideren l’enemic a batre per poder imposar els seus principis. L’admiració de la ultradreta (i els nacionalismes inclòs el català) per Putin és per com aconsegueix perpetuar-se al poder amb una pàtina de democràcia. És el que voldrien aconseguir Orban o els polonesos o qualsevol ultradretà quan aconsegueix el poder.

Un incís, els recomano l’entrevista que fan a Javier Cercas a la revista Grand Continent. Cercas parla de la seva Extremadura natal, de la Catalunya on va venir a viure als 4 anys, d’Espanya i d’Europa i, per suposat, de literatura. M’ha recordat Stefan Zweig perquè defensa l’Europa de la cultura amb la seva riquesa diversa que cal preservar perquè enriqueix i que només es pot desenvolupar de veritat en un marc de respecte mutu, federal diu Cercas. Des de l’Europa cultural Stefan Zweig no va entendre que es declarés la guerra (estic parlant de la 1ª gran guerra) i avui molts no entenem com s’ha arribat a una guerra com la d’Ucraïna.

Torno a la hipocresia. Als anys 70 del segle passat a la Universitat de la transició, va donar-se el moviment dels PNN (professors no numeraris), que pretenia regenerar la Universitat. Una de les potes era regenerar la forma d’escollir el professorat. Es van escriure molts papers amb moltes idees sobre regles per fer la selecció. Aviat em vaig adonar que hi havia un grup, normalment els que es presentaven com els més purs, que eren intransigents en el compliment de les regles acordades quan no els afectaven però maldaven per eliminar algunes regles quan podien perjudicar la seva carrera professional. En aquestes coses sempre he estat intransigent, les regles han de ser per a tots i això em va portar a tenir discussions relativament dures amb alguns dels més puritans. Això ve a tomb amb l’afer Borràs, una persona que se’ns presenta com a pura, intransigent en la defensa dels drets dels diputats i que ens diu que defensarà les regles aprovades pel Parlament de Catalunya per sobre de tot. Però quan la mesa del Parlament aplica la llei que el Parlament ha aprovat aleshores ens diu que aquesta llei no es pot aplicar al seu cas perquè ella és especial, ella sap que l’estan acusant falsament, ella es considera innocent fent de part i jutge, una cosa que tothom sap que és contrària a la democràcia i a la divisió de poders. No és que em sorprengui, a la Universitat ja va fer el mateix. Quan al seu departament no la va escollir en base al seu currículum professional, va anar a un altre departament per obtenir una plaça de funcionària de l’estat espanyol. Quan ens diu reiteradament que hem de lluitar contra l’estat opressor, no va tenir cap dubte en accedir al cos de funcionaris d’aquest estat opressor. El seu discurs anunciant que havia estat suspesa és la demostració més fefaent de la seva falta de respecte i del menyspreu per les regles democràtiques que he sentit en molt temps, és la demostració del seu ego, ella i només ella sap la veritat i tots els altres estem en l’error i es digna donar-nos l’oportunitat de que ens retractem. Em va recordar un dirigent d’un partit que davant el resultat d’unes eleccions que no era el que esperava va dir que els ciutadans s’havien equivocat a l’anar a votar.

Junts té l’oportunitat de treure’s de sobre una persona com Borràs, veurem si és capaç de fer-ho. Els que estan al govern ho tenen clar però veurem si el partit també ho té.

Compartir l'article

stats