Quiosc

Diari de Girona

Tinc el plaer de viure en una rambla arbrada en un extrem del poble de Caldes de Malavella. Durant la meva infantesa i en un radi de dos-cents metres hi teníem el metge, el casino, el cinema, una verduleria, la botiga de Can Maitanquis, correus, el fotògraf, la farmàcia, una merceria, una lleteria, correus, la rectoria i la Casa-Cuartel de la Guàrdia civil. Un tenia la sensació d’haver nascut al centre del món. I a gairebé totes les cases hi havia mainada. Ara ens diuen boomers a aquella generació. Res no en queda de tot allò, ni els nens i nenes.

Continua essent un lloc agradable pels veïns, alguns d’ells arribats de nou encara que als habitatges de lloguer hi ha una gran rotació. L’hora de màxima activitat de la Rambla és l’hora de passejar els gossos. Ja m’està bé, excepte perquè alguns on caguen deixen la merda.

Fa uns dies una de les meves sortides em podria haver ocasionat una bronca perquè em vaig creuar amb una parella jove amb un parell de cans. Jo soc els que tenen el costum de saludar als desconeguts i els vaig dir «Bona tarda, nois». I, com que no em van respondre ni ase ni bèstia, em vaig girar i vaig afegir «I, a la parella que us porta a passeig, també bona tarda». Per sort s’ho van agafar bé i van riure’m la broma.

Del meu record, aquests dies d’agost, al vespre, els veïns ocupaven els bancs o treien alguna cadira a la fresca i sortien a arreglar el món i solien establir alguna conversa amb «els senyors» que feien el seu passeig d’havent sopat. Aquell temps, els avis encara feien servir aquesta paraula quan es referien als estiuejants dels balnearis, fondes o cases de lloguer. I un estol de criatures corríem amb els nostres jocs fins entrada la nit. L’Hermínia al seu banc o el meu avi Fausto formaven part del paisatge.

Ahir vespre, vaig sentir xerinola i al treure el cap per la finestra hi vaig veure mitja dotzena d’adolescents. Em va alegrar molt. Més que n’haurien de venir, vaig pensar. Però, tot i l’alegria pròpia de l’edat i la cridòria dels joves, tots sis, sense excepció, portaven el mòbil a una mà i estaven tant pendents de la xarxa com dels que els acompanyaven. No és una crítica al jovent. Els adults fem tres quarts del mateix.

Escric això i només trenca el silenci l’agradable so del piano del mestre Antoni Mas Bou que escalfa els dits com cada matí. Ara ve la Festa Major i la Rambla Recolons serà lloc de pas per anar l’envelat i les atraccions i, per unes hores, el meu carrer tornarà presentar l’aspecte d’aquell temps. És el món que hem creat. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Compartir l'article

stats