Teníem la il·lusió de poder ser sobirans com a poble català, però, a mesura que el temps passa, només és entre nosaltres la intenció de poder-ho assolir. Res hem avançat, més aviat diria que estem reculant i s’esvaeixen les esperances posades dels que de veritat en tenim ganes.

No voldria pecar de descens patriòtic, però sí que em sento desairat envers als nostres representants polítics. Aquests mouen la cua per dissimular el seu estrepitós fracàs d’unitat.

Voldria ser pragmàtic quant a les preguntes que es queden sense resposta. Estem jugant amb unes cartes marcades on la majoria defuig de la seva personalitat, procurant passar desapercebut de les seves promeses fetes al poble de Catalunya, enrocant-se en un impàs carregat de dubtes per no donar l’empenta que necessita el país.

Estem donant una imatge impròpia del que som com a catalans, amb un canvi força sobtat, si no decidim ben aviat el camí escaient de l’inquietud del nostre poble.

Només veiem com trontollen les propostes d’unitat, senyal inequívoca de feblesa catalanista i de país.

Per quan el moment àlgid agafa un retrocés de concòrdia, donant peu a que la nostra disposició és malaltissa i que ens costarà sortir d’aquest laberint d’incerteses; per això els prego a tots com a polítics assenyats, que carreguin les piles del saber fer i preparar-se per reprendre un nou curs de lleialtat al nostre poble.

Un prec als que demostrin que sí que són responsables de reactivar les nostres institucions, al nivell més alt, per conquerir l’estatus de nacionalitat catalana mitjançant l’esperit unitari dels nostres drets.