La sala d’exposicions de l’edifici CaixaForum al carrer Ciutadans sempre ha acollit mostres artístiques prou interessants que fan possible aplegar un bon nombre de visitants tot i que això, a Girona, sempre és relatiu ja que de cues per entrar en una galeria, ben poques. Recordo que una de les més concorregudes a l’aleshores més conegut com la Fontana d’Or va ser la que va protagonitzar Xavier Cugat amb una acurada selecció de les seves caricatures del fons que mantenia el seu representant Joan Planas. Més tard, ja amb l’edifici sota el paraigua de Caixa de Girona i amb la presidència d’Arcadi Calzada, es varen poder organitzar algunes de les exposicions de més rellevància que s’havien fet mai a la ciutat, unes mostres temporals que solien tenir com a complement l’edició d’un excel·lent catàleg.
Actualment, i fins el proper 25 d’agost, es pot visitar a les sales CaixaForum de Girona una col·lecció d’obres procedents del Museu del Prado de Madrid que inclou una selecció de 42 peces entre pintures, escultures i objectes diversos, recopilant una àmplia mirada sobre la mitologia grecoromana i la seva representació al llarg de la història de l’art. La mostra Art i Mite. Els déus del Prado repassa així la petjada que la mitologia clàssica ens ha deixat a través d’obres d’artistes de la talla de Rubens, Francisco de Zurbarán o Jan Carel van Eyck. El recorregut de les sales està estructurat en vuit seccions de caràcter temàtic i amb un enfocament en el qual preval l’accés transversal als mites antics i contraposa el discurs clàssic de les peces procedents del Museu amb la contemporaneïtat dels mites del segle XXI presents a la mostra a través d’un audiovisual amb preguntes que interpel·len al visitant.
És evident que algunes de les exposicions que per una o altra circumstància arriben a Girona com ara aquesta del CaixaForum ajuden a fer créixer la ciutat en el seu vesant artístic i cultural i, per tant, contribueixen a refermar la realitat de Girona com un punt turístic d’interès general i no pas únicament per l’excel·lència del seu conjunt monumental i/o la prestigiosa realitat gastronòmica. L’oferta artística i museística pot esdevenir així un nou reclam per a un turisme que probablement ja no en té prou del sol i platja de la Costa Brava sinó que cerca nous incentius culturals per orientar les seves passes. No fa tants anys que Girona era la ciutat que els forasters visitaven quan feia mal temps a la costa. Afortunadament, però, les coses varen començar a canviar i avui en dia són majoria els tours operadors que ofereixen l’escapada de la Girona monumental diferenciada de la visita a la Sagrada Família de Barcelona sense necessitat d’esperar un dia plujós i sense sol! És clar que per a alguns aquest canvi en la percepció turística no acaba de fer-los-hi el pes perquè els grups compactes de «guiris» passejant pel Barri Vell son proclius a trencar les sagrades migdiades del personal indígena. Girona, però, està molt lluny d’arribar als nivells de massificació turística que pateixen altres ciutats com ara Venècia i, per tant, no sembla pas factible que l’argument de la pel·lícula d’Álex de la Iglesia Veneziafrenia pugui tenir sentit, ara com ara, a la ciutat dels quatre rius.
Amb una continuada progressió de propostes, projectes i activitats, tant des de l’àmbit públic com del privat, Girona ha aconseguit trencar la seva imatge de ciutat tancada amb poques coses per descobrir i no ser només un lloc de pas en un dia de pluja, sinó una mena de campament base a partir del qual i, aprofitant qualsevol dels bons hotels, poder organitzar desplaçaments arreu del territori. Exposicions d’alta qualitat com aquesta relacionada amb la mitologia que fins el 25 d’agost es pot visitar a la Fontana d’Or, contribueixen a aportar un grau més en el llistó de les propostes culturals de nivell i, alhora, deixar enrere el mite de la Girona grisa i negra que malauradament durant tants anys havia estat la marca trista de la casa.
