Quiosc

Diari de Girona

Jordi Bosch

La meva corbata

Una indumentària formal em va obrir portes però tampoc voldria que ningú em digui si l’he de portar o no

Els meus articles dominicals estan acompanyats de la meva fotografia, com és pràctica del diari pel que fa al contingut d’opinió. Des que els vaig començar fa una dècada n’hem utilitzat dues, pràcticament idèntiques, procedents de la mateixa sessió. Un vestit de tall modern, camisa clara (blanc trencat) i una corbata blava fosca amb unes petites figuretes que trenquen la unanimitat del color. Aquesta corbata, ho recordo, un disseny propi de la botiga Azul de la capital, em fou obsequiada per un bon i elegant amic, Miguel González del Campo, Michel, ex-jugador del Real Madrid i antic comentarista de Televisió Espanyola. L’havia conegut a través del gironí Xavier Julià i Fontané, el gran dels germans futbolistes Julià, que jugava amb ell al Castilla.

La meva corbata

Hi ha qui m’ha dit que potser hauria de canviar de foto. Sens dubte el temps ha fet la seva feina. Sembla que mantinc una fisonomia força semblant –bondadosa opinió del meu entorn– però tot cau una mica més. La mata de pèl, afortunadament, es conserva gairebé intacta però el color ha canviat de to. Algun dia tocarà substituir la foto. Tot arribarà. Però crec que aquesta decisió no vindrà per les declaracions del passat 29 de juliol del president Pedro Sánchez al faristol de la Moncloa. Un cop anunciades les mesures d’estalvi energètic va dir: «Antes de terminar sí que me gustaría que vieran que no llevo corbata (observació innecessària per òbvia). Eso significa que todos podemos ahorrar energía y he pedido a los ministros, responsables políticos y al sector privado que cuando no sea necesario no lleven corbata etc. etc. etc».

La meva corbata

No comparteixo que s’hagin posat en dubte les necessàries mesures governamentals d’estalvi, negant-les, en un concepte equívoc de la llibertat. Que el debat s’hagi quedat en l’anècdota de la corbata és culpa seva. De Sánchez. Entenc que tothom es vesteixi com pugui o se senti més confortable però que sigui de la manera més respectuosa cap els altres. Res m’incomoda. El que no pot ser és que digui el president que per estalviar energia ens hem de treure la corbata donant a entendre que si no ho fas, no ajudes. De fet jo mateix porto molt menys la corbata que en el passat perquè l’ambient professional on ara em moc ho facilita i no genera incomoditat o descortesia. I és còmode. Els hàbits han canviat, la identificació de la corbata s’ha esvaït així com el concepte d’«uniforme» masculí.

Fa uns dies repassava fotos de Vista Alegre o els primers temps de Montilivi i molta gent anava al futbol mudada de diumenge amb jaqueta i corbata. Dit això, no és gens fàcil treure’s la corbata i que automàticament es quedi ben guarnit. A més intento saber quan toca posar-te vestit i corbata perquè has d’ajudar a donar a l’acte públic o privat la dimensió o solemnitat adequada.

Quan vaig començar de molt jove al món del periodisme vaig pensar que una jaqueta i una corbata superaria les reticències que provocava la meva edat. Crec que va funcionar. Després, quan estudiava a Barcelona, el diari m’enviava a rodes de premsa del President Tarradellas o presentacions de temes econòmics que es feien a restaurants de màxima categoria com era el Via Veneto, Finisterre, Reno etc. Anar-hi sense jaqueta i corbata et deixava fora de joc. Anys després, encetant l’etapa periodística a Madrid amb l’amic Lluís Falgàs, pensàrem que, passant-nos el dia al Congrés dels Diputats, essent de Girona i prou modestos els mitjans informatius pels quals treballàvem, si anàvem vestits de qualsevol manera no ens convidarien a cap acte ni ens farien cas. Jaqueta i corbata cada dia. Llavors encara hi havia poques dones diputades i l’únic parlamentari sense corbata era un socialista de Ciudad Real que duia un suèter vermell.

A Barcelona crec que només resta un lloc on la corbata continua essent obligatòria, el Cercle del Liceu, un club privat. A Madrid n’hi ha dos o tres d’aquesta mena.

Si hagués escrit aquest article fa dos mesos hauria dit que Horcher, el luxós restaurant madrileny d’alta cuin, era l’únic on es restringia l’accés sense corbata i que la casa en facilitava als clients despistats. A Zalacain s’havia alleugerit la norma i el Club 31 i Jockey havien tancat sense capitular. Però hi vaig anar convidat per un dirigent d’un club de futbol. Va entrar un comensal sense corbata i el meu anfitrió va mirar el maître sense dir-li res. «Ya ve, los tiempos cambian que es una barbaridad». Bé, continuaré anant al Horcher amb corbata, quan m’hi convidin. Espero que el BOE no digui el contrari.

Compartir l'article

stats