Aquesta setmana he tingut l’oportunitat de visitar l’antiga fàbrica de Borgonyà en la qual el francès Grelon fabricava paper a mà abans de fundar la fàbrica La Confianza a Besalú el 1881. Vaig coincidir amb la família Serra, que no ho sabia, i els vaig explicar la raó per la qual els sis molins paperers que fabricaven paper a mà al costat del riu Terri van tancar: quan va venir la revolució industrial no van tenir força hidràulica per fer anar les màquines. Fabricant paper a mà la productivitat era de 60 kg de paper per home i dia. I amb la màquina, es va passar a 600 kg/h/dia, deu vegades més. Des d’aquella revolució industrial n’hi ha hagut moltes més: l’electricitat, la mobilitat amb gasolina, la química orgànica amb el plàstic, la globalització, Internet, la telefonia mòbil, Google, la intel·ligència artificial, la robòtica i ara ve el cotxe autònom, la proteïna artificial i les energies renovables, amb tot el que això engloba.
Quan faig aquestes reflexions sempre acabo fent-me la mateixa pregunta: on han anat a parar els guanys d’aquesta millora productiva? Perquè el primer lloc on hauria d’haver anat havia de ser en disminuir el temps de treball, i no ha estat així, només una petita part hi ha anat. El guany productiu ha anat a 3 llocs: un a satisfer el consum de més productes i serveis, un altre al pressupost públic (el 48% del PIB a Espanya) i un altre a engreixar els beneficis de determinades grans empreses, que al nostre país sovint estan en règim de semi-monopoli o oligopoli.
Aquests dies vivim un episodi més d’aquesta anomalia. Tant els mercats de transport marítim com els mercats d’energia, ambdós actuen imposant la seva força sense que els ciutadans puguem fer res més que acceptar els preus que ens diuen, amb el risc que l’economia caigui. De fet, l’episodi actual és sistèmic com ho va ser la crisi financera de 2008 sent una baula més de la mateixa crisi. Llavors Nicolas Sarkozy va dir: «El món que s’estava construint sobre les runes del Mur de Berlín i la fi de la guerra freda, era vist com un gran somni de llibertat i prosperitat. La generació que havia vençut el comunisme havia somniat un món on la democràcia i el mercat resoldrien tots els problemes de la humanitat. Havia somniat una globalització feliç que venceria la pobresa i la guerra... Una certa idea de la globalització s’acaba amb la fi del capitalisme financer que havia imposat la seva lògica a tota l’economia i ha contribuït a pervertir-la. La idea del mercat que no havia de ser contrariat per cap regla, per cap intervenció política, era una idea boja. La idea que els mercats sempre tenen raó és una idea boja... Aquesta bogeria la paguem avui...»
Ha canviat alguna cosa? Absolutament res. Per sortir d’aquella crisi es va fer servir més combustible financer. El 2008 la FED americana va injectar 0,6 bilions per aturar el cop, el 2010 injectava de l’ordre de 2 bilions, el 2012 eren 3 bilions, el 2014 foren 4,5 bilions i el 2021 van ser 7,2 bilions. El sistema monetari actual no sap fer res més i aquella crisi sistèmica de 2008 s’ha convertit en una crisi energètica i d’inflació, sobretot a Europa. Què és el que continua igual? El funcionament de determinades grans empreses i un regulador que no se sap exactament on és.
Des del principi de l’economia de mercat hi ha una tendència natural de la mateixa a tenir productes exclusius, que no tinguin competència. Així els preus no tenen cap límit. Bé, no és ben bé així: un producte té el límit de preus de la competència, d’altres productes substitutius i de la capacitat adquisitiva del comprador. La tendència de les empreses al monopoli és innata, per això hi ha d’haver la figura del regulador públic. Quanta més força tinguin les empreses, més forts han de ser els organismes que regulen i que han de protegir la societat contra la corrupció i els abusos, deia Adam Smith, pare de l’economia moderna. Això va fallar durant la crisi financera de 2008 i continua fallant avui amb el descontrol dels mercats energètics i naval.
A mitjans d’octubre passat un tècnic d’Enagas explicava que una companyia gasista espanyola estava important gas d’Estats Units a 32 €/MWh, quan el mercat ja estava a 80 €/MWh. Avui corre alguna oferta de preu a 58 €/MWh quan a Estats Units (on compren) el preu és de 27 €/MWh, al mercat espanyol és de 135 €/MWh i al mercat alemany de 196 €/MWh. És evident que alguna cosa falla, no? El cost de generar electricitat a Espanya sense gas és d’uns 45 €/MWh i el mercat inframarginal (sense la generació amb gas) és de 135 €/MWh. La pregunta és, què fa el regulador que ha de protegir la societat? El transport marítim d’un contenidor va passar d’un cost de 1.200 $ l’any 2019 a 10.360 $ a setembre 2021 i a 7.066 $ avui.
L’economia de mercat aviat va saber que havia de tenir mecanismes per frenar la tendència monopolista dels mercats amb la llei anti-monopoli. El cas més famós va ser el de ATT, la companyia de telefonia successora de Bell a Estats Units: el 1970 la comissió de telecomunicacions va veure pràctiques de monopoli a la companyia, el 1974 va passar a la justícia i el 1982 es va trossejar la companyia fruit de la sentència. Ronald Reagan ja era president, llegint el llibre Riquesa i pobresa de Georges Gilder que ens ha portat fins aquí.
Europa ara té una oportunitat d’or per refer aquesta anomalia si no ens volem veure en un col·lapse total. Per exemple pot comprar el gas de forma conjunta a llarg termini com va fer amb les vacunes i pot canviar el mercat marginalista elèctric deixant-lo només al gas. És a dir, substituint polítics i economistes per enginyers, mirant més els costos que no pas com es generen els preus de mercat.
La solució que pretenen ara de castigar els extra-beneficis de les empreses és dolenta, perquè la societat continuarà pagant preus injustos de productes. L’únic beneficiari serà el sector públic, que no és pas precisament un exemple d’eficiència.
El problema del món són estats febles, incapaços de posar a rega empreses grans amb més poder que ells mateixos. Aquestes empreses, però, son ineficaces per controlar la crisi sistèmica cap on ens dirigim a tota velocitat.
