José Lutzenberger, quan encara no era ministre de Medi Ambient de Brasil, en una conferència inaugural del Simposi Internacional Una Sola Terra, el 3 d’octubre de 1989, al Museu de la Ciència, va advertir-nos que la protecció de l’Amazònia requeria una gestió internacional, a la que els mandataris brasilers es resisteixen al·legant un intent de «colonització» i de ingerència en la sobirania nacional. Però la realitat ecològica, com veurem, és tossuda i més tard o més aviat ho exigirà.
Lutzenberger es va referir als estudis del professor Enéas Salati (Capivari,1933 - Piracicaba, 2022), agrònom de la Universitat de Saô Carlos (Saô Paulo) i ex director de l’Institut de Recerca de l’Amazònia, que va demostrar la relació de la funció biològica de la selva amb el clima del planeta i del nord d’Europa. La colossal evapotranspiració que genera desencadena un fenomen meteorològic que afecta gran part de l’hemisferi nord. Els vents alisis transporten els núvols carregats d’aigua a través de l’oceà Atlàntic a una alçada de 600 a 800 metres (són els anomenats «rius voladors») fins a la part oriental de l’Amazònia, on hi ha els estats de Parà i Maranhao, sobre els quals cauen fortes pluges i gran part de l’aigua retorna a l’atmosfera. Cada dia són transportades 20.000 milions de tones d’aigua dels 390.000 milions d’arbres que integren aquest grandiós ecosistema. L’evapotranspiració forma més núvols i el procés es repeteix un altre cop. S’ha comprovat que des de la costa atlàntica fins els Andes, l’aigua ha baixat i ha pujat entre cinc i set vegades funcionant com un immens aparell d’aire condicionat.
Quan les masses d’aire s’estavellen contra la serralada dels Andes es bifurquen, una part aconsegueix traspassar-la i l’altra es desvia cap el nord junt amb el volum d’aigua produït per l’evapotranspiració als boscos amazònics i arriba a Europa. Es porta l’energia solar de l’Equador a les latituds més elevades del nord i del sud. Les regions del nord i centre del nostre continent, situades a la mateixa latitud que en nord de Canadà o la península del Labrador, tenen un clima més temperat. I és que depenen en gran mesura del fenomen meteorològic que es produeix en el continent americà. En separen de l’Amazònia 8.000 quilòmetres però la seva acció ecològica és extraordinàriament propera. En depenem absolutament.
La lliçó del professor Salati i de l’ecologista Lutzenberger (la seva herència intel·lectual la continua la seva filla Lara, biòloga i presidenta de la Fundaçao Gaia) és clara: Si no s’atura de desforestació de l’Amazònia (13.000 quilòmetres quadrats destruïts el 2021!) no hi ha solució possible al canvi climàtic. Les COP i el bla, bla, bla dels governs a favor de la transició energètica i la sostenibilitat poden convertir-se amb un brindis al sol.
L’Amazònia és un bé comú universal i cal que la comunitat internacional trobi amb urgència una resposta per protegir-la. The Rainforest Foundation ens avisa de noves desforestacions provocades per la construcció de l’eix ferroviari Ferrogrado que travessarà la selva de sud a nord com la Transamazònica ho ha fet d’est a oest. Al costat de Bello Monte ha sorgit també l’amenaça d’un macroprojecte de mina d’or que seria la més gran del Brasil. No sé que hi podrà fer aquesta vegada el cantant Sting.
No sembla que Lula da Silva, que és l’única esperança per treure del poder a Jair Bolsonaro, vulgui oferir al món una cogovernança de un territori tant ric amb recursos i biodiversitat (en una hectàrea hi ha 350 espècies d’arbres diferents) i que emmagatzema entre 150.000 a 200.000 milions de tones de carboni.
I a Catalunya que hi podem dir? Tenim fortes relacions comercials I econòmiques amb Brasil que reben el suport del govern de la Generalitat en els sectors forestal, agrícola, turístic, tecnològic. Cal pressionar al govern que sorgeixi de les noves eleccions si Lula da Silva resulta novament elegit president. Els acords de la UE amb Mercosur haurien de poder exigir una cogovernança (amb compensacions i un full de ruta concertat) per salvar l’Amazònia. És il·lusori pensar que Mercosur, la UE o el G7 puguin acabar amb les pràctiques abusives de l’agro-bussines brasiler?
La protecció de la regió natural més extensa i més unitària del planeta, tant llunyana i alhora tant a prop, hauria de ser la gran solució per mitigar el canvi climàtic.
