L’ocupació il·legal, com explicava recentment, és un dels fenòmens que més preocupa a la societat, i té una important rellevància social i pública, ja que no només afecta als propietaris dels immobles que són ocupats de forma il·legal, sinó que també afecta a les persones en condició de vulnerabilitat que no tenen accés a un habitatge.
Dintre de la societat, i referint-nos al col·lectiu de propietaris i comunitats de propietaris, la màxima preocupació és com evitar aquestes situacions d’ocupació il·legal i, sobretot, com solucionar-les si no s’ha pogut evitar l’ocupació.
Sembla que el factor «temps» és determinant quant a les solucions que es proposen avui dia, el que considero que hauria de ser flexible, més si ens trobem davant d’un cas d’ocupació il·legal delictiva, ja que el delicte no hauria de menysprear-se per la qüestió del pas del temps, menys quan estiguessin en situacions de prescripció del mateix. Tot i així, tots ho hem sentit, les primeres 24 hores semblarien crucials, si volem una solució més o menys immediata (quan, insisteixo, no hauria de ser així).
Llegia recentment un article del magistrat del Tribunal Suprem Vicente Magro Servet, reputat jurista amb qui he pogut compartir alguna jornada formativa, on fa referència a la protocol·lització de les actuacions a dur a terme per les comunitats de propietaris per acreditar la flagrància del fet que permeti una ràpida intervenció policial i treure l’ocupa de l’habitatge (el que òbviament afecta també a la resta de veïns de la comunitat de propietaris). Us he de dir que al principi m’escandalitzava veure com semblava que avivava el foc de les patrulles veïnals, però davant de la gravetat d’aquesta situació, tota proposta hauria de ser benvinguda (mentre el legislador es decideix a buscar solucions més ràpides i segures pel ciutadà i també per la policia, o simplement solucions que no siguin a anar a un plet civil).
Hauríem d’aclarir primer quan es considera que estem davant d’un delicte flagrant. Més o menys tothom té el concepte de in fraganti com quelcom que s’està cometent o que s’acaba de cometre, és a dir, que denota certa immediatesa. La jurisprudència ha vingut recollint els tres requisits o elements que han de tenir lloc per considerar que estem davant d’un delicte flagrant: la immediatesa de l’acció delictiva (el delicte s’està cometent o s’acaba de cometre), la immediatesa de l’activitat personal (presència del delinqüent amb l’objecte o instrument del delicte), i la necessitat d’urgent intervenció policial (per evitar no només la progressió delictiva, sinó la detenció del delinqüent i l’obtenció de les proves del delicte flagrant).
¿Però què s’ha d’entendre per immediatesa? Podríem estar parlant de 24 hores, però torno a insistir que, en aquest tipus de delictes, el delinqüent no marxa amb el botí, sinó que es queda a l’habitatge, que és precisament el seu botí i això no sempre és detectable en aquest tan curt període de temps, i menys en comunitats on a vegades els veïns ni es coneixen entre ells.
Anem al protocol o decàleg al qual fa referència el magistrat per facilitar l’expulsió urgent de l’ocupant il·legal davant la flagrància de la ocupació: 1.- Realitat i possibilitat de que existeixi una ocupació il·legal a l’immoble de la comunitat (els veïns han de ser conscients que pot passar); 2.- Solidaritat necessària dels veïns (fugir del silenci còmplice); 3.- Consciència que un dia l’habitatge ocupat pot ser el teu (podem ser víctimes del delicte); 4.- Si el delicte és flagrant, els veïns no poden deixar d’actuar (denunciant el fet a la policia perquè puguin entrar abans de les 24 hortes de l’accés il·legal); 5.- Si els veïns no actuen, podran patir les conseqüències directes i indirectes d’aquest delicte (activitats molestes al pis ocupat, activitats delictives, nocives, etc..); 6.- Si els veïns no actuen, la consolidació de la situació d’ocupació il·legal pot comportar més ocupacions il·legals (efecte crida); 7.- La trucada a la policia ha de ser immediata i en tot cas dins les 24 hores de l’ocupació il·legal (i el veí o veïna és important que s’identifiqui perquè la policia pugui justificar la seva entrada a l’habitatge ocupat); 8.- El veí o veïna ha de denunciar a la policia, però en cap cas actuar directament davant dels ocupants (no ha de ser cap heroi, simplement ha de denunciar i la policia ja s’encarrega); 9.- L’ocupant no té perquè saber qui ha fet la denúncia (davant el delicte flagrant la policia ja pot actuar i contactar directament amb la propietat de l’habitatge ocupat per verificar que no ha permès aquest accés al seu habitatge); i 10.- La denúncia a temps pot evitar haver de recórrer a un procediment judicial per aconseguir l’expulsió (aquí la prova de càrrec és la denúncia veïnal, suficient en cas de delicte flagrant, que no requereix ordre judicial).
El magistrat anima a publicitar aquest decàleg entre comunitats de propietaris i col·legis professionals (administradors de finques, apis i advocats). Sense menysprear aquesta iniciativa, pot ser el que seria més eficaç és legislar de manera clara i contundent davant d’aquestes situacions, dotar d’eines a la policia que ofereixin garanties jurídiques primer per ells mateixos, i dotar d’eines i mitjans als jutjats per poder actuar, com a últim recurs, de manera àgil i eficaç.
