He escrit «la sal de la vida» al cercador i m’han sortit d’entrada dues novel·les diferents i una pel·lícula. Les novel·les les signen Anna Gavalda i Françoise Heritier –franceses totes dues– i la pel·lícula la va dirigir Eugenio Martín el 1996. Més avall, el cercador troba un recull d’articles de G. K. Chesterton, aplegats per la que fou la seva secretària i que en anglès es titulava «The spice of life». La sal és allò que dona gust als aliments i, per extensió, la sal de la vida és allò que ens ajuda a viure-la d’una manera més plaent o satisfactòria, menys avorrida. Però la sal no és només un condiment; també és un indispensable per a l’organisme, i així com carn dels animals porta sal i altres minerals necessaris, no és així en molts dels vegetals amb què vam substituir-la quan ens vam fer agricultors. Per això les caravanes que travessaven el desert la comerciaven amb els pobles que n’eren deficitaris, i la paraula «salari» deriva del costum d’incloure-la com a pagament en espècie a la nòmina dels legionaris romans. Tanmateix, la sal que ens dona vida també ens la pot prendre. Un estudi realitzat a Gran Bretanya a mig milió de persones –no s’hi posen per poc– i divulgat pel diari The Guardian afirma que el costum de portar el saler a la taula escurça la vida; per ser precisos, les persones de cinquanta anys que salen el menjar tenen una expectativa de vida de 2,3 anys menor si són homes, i 1,5 anys si són dones. I això que aquesta sal és només una petita part de la que ingerim al llarg del dia, ja que la majoria l’hem afegit als aliments en passar per la cuina, sigui domèstica o industrial. L’excés de sal és característica en una gran part del menjar preparat que trobem a la botiga, i no cal pensar només en les patates de bossa, sinó en conserves de verdura, sopes, mandonguilles amb salsa o bastonets de peix. Recordin el consell per fer amanides: ser generós amb l’oli, avar amb el vinagre i prudent amb la sal. (I boig per remenar-ho).
