Segons dades del Servei Meteorològic de Catalunya, juliol ha estat un mes molt càlid on quasi tot el país ha assolit una mitjana mensual de 26 graus. Les precipitacions també han estat molt escasses i en quasi la meitat de Catalunya ha plogut menys d’un 70% del valor considerat com a normal. A més, veníem d’un juny molt sec al NE, part central i sud del país, i també molt càlid (amb una anomalia positiva d’uns 4ºC en relació amb els valors de la sèrie històrica). Per acabar-ho d’adobar, s’han patit dues onades de calor.
Cada cop es fa més evident que alguna cosa està passant en el clima. No és el primer cop que patim estius càlids i secs. Per exemple, la sequera 1749-1753 va ser molt intensa en un moment que encara no es feien servir els combustibles fòssils; i també la de 1944-1946, quan ningú parlava encara del canvi climàtic. Estem en un clima mediterrani i les sequeres són un fenomen natural cíclic. L’Agència Estatal de Meteorologia ha detectat 80 onades de calor a Espanya des de 1975, però ara tot sembla més intens, més durador i més freqüent; fa cinquanta anys la mitjana d’onades de calor era una per any; aquest any ja n’hem tingut dues i sembla que anem per la tercera. Una altra dada interessant és que durant aquest període, el número de nits càlides (temperatura mínima nocturna superior a 20ºC) a les grans ciutats on es produeixen illes de calor, s’ha multiplicat per quatre.
Tot plegat no és només un problema de confort sinó també de salut; es calcula que l’estiu molt calorós de 2003 va produir a tot Europa la mort de més de 70.000 persones. Per la seva banda, la manca de precipitacions fa disminuir les reserves d’aigua i posa en perill el subministrament d’aigua de boca. Però a diferència de l’any 2008, quan es va produir la pitjor sequera ocorreguda a Catalunya en els darrers setanta anys, sembla que ara les administracions estan menys preocupades per possibles restriccions a la gran conurbació de Barcelona, malgrat que ja hi ha a Catalunya 150 municipis amb limitacions per l’ús de l’aigua.
Aquesta tranquil·litat es fonamenta amb la planta dessalinitzadora del Prat, la més gran d’Europa, que pot donar servei a 4,5 milions de persones i garantir la disponibilitat d’aigua de boca a l’àrea Metropolitana de Barcelona i altres comarques. Aquesta és la gran diferència amb la situació de 2008 i pel que he pogut esbrinar, en les actuals condicions de sequera, està funcionant a un 85% de la seva capacitat.
Però quin inconvenient té fer servir la dessalinitzadora? Un de molt bàsic: el cost. Produir aigua de boca per dessalinització és de l’ordre de deu vegades més car que la potabilització de les aigües dels rius Ter i Llobregat. A més, el procés consumeix una gran quantitat d’energia i ara que ens hem imposat l’estalvi energètic, no sembla massa congruent limitar el consum en la refrigeració dels locals o en l’enllumenat públic i fer anar a la vegada i a tot drap un enginy industrial que consumeix molta energia.
Potser seria hora de considerar altres alternatives, rebutjades apriorísticament per alguns sectors com no sostenibles, però que si es calculés amb objectivitat la petjada de carboni, ben segur que serien més favorables que convertir l’aigua de mar en dolça. I ara haig d’escriure la paraula maleïda: transvasament. Però hi ha moltes menes de transvasaments d’aigua. Per exemple, derivar una part de cabal del canal d’Urgell cap a la planta potabilitzadora d’Abrera necessitaria una inversió relativament petita i donaria tant garantia de subministrament en condicions de sequera com una aigua de qualitat del riu Segre per a corregir episodis puntuals de mala qualitat del Llobregat. I fins i tot es podrien aprofitar cabals sobrants del canal Segarra-Garrigues, dissenyat inicialment per regar també unes 20.000 hectàrees que finalment Europa va decidir deixar-les de secà per la protecció de les aus estepàries. Si a més els regs que actualment es fan per inundació passessin a degoteig (només els usos agrícoles tenen un ampli marge per l’estalvi), s’estalviaria una aigua que es podria derivar cap a les zones metropolitanes, fent servir les mateixes infraestructures actuals i sense afegir cap mena d’impacte ambiental addicional.
En tot cas, al meu parer hi ha alternatives més sostenibles per garantir l’aigua necessària, que ara com ara es fa a cop de dessalinitzadora. Ben segur que és necessari coratge per part dels polítics que apostar per transvasaments que no tenen res a veure amb obres faraòniques que comprometen la continuïtat del Delta de l’Ebre. I en tot cas han de ser els científics i els experts els que valorin els impactes reals d’aquestes solucions.
I una reflexió final. Fa temps que es parla de la necessitat d’un canvi de model i no és fàcil comprendre què significa això. Accions com l’estalvi energètic obligat en funció d’una determinada temperatura de confort, les possibles limitacions a l’ús de l’aigua si persisteix la sequera, restriccions a la mobilitat per culpa d’una pandèmia vírica, prohibicions a la circulació de determinats vehicles en segons quines zones, etc. són símptomes que alguna cosa no funciona per l’ús que estem fent dels recursos naturals. Malauradament haurem de canviar per imposició ja que la convicció sembla que no funciona.
