Aquesta sentència, que l’alcalde de Roses ha pronunciat en més d’una ocasió davant diferents testimonis d’inqüestionable solvència, és –juntament amb la seva reconeguda fòbia al Carnaval– la principal revelació que Joan Plana ha fet sobre la seva «visió» del poble que dirigeix, una de les destinacions turístiques més importants del litoral i seu d’un dels Carnavals més tradicionals del país. La pregunta que ens hem de fer és òbvia: si menysprea la principal font d’ingressos del municipi i evita qualsevol implicació amb la festa més important de la que gaudeixen els seus conciutadans, què ha vingut a fer?
Els seus «fets» parlen per ells mateixos: a més de baralles i persecucions que semblen acostar els carrers del poble més al Bronx (Alfons Arús dixit!) que al Mediterrani, Roses és l’única població de la Costa Brava on la via pública encara serveix de punt de venda a tot un exèrcit de manters que només generen descrèdit, mala imatge, problemes i despeses a la comunitat. A sobre, Plana intenta dissimular la seva incapacitat per controlar la situació, titllant de «racistes» a tots els que la denunciem. Alhora, l’Ajuntament persegueix a petits empresaris restauradors, que paguen religiosament els seus impostos, imposant multes desproporcionades perquè un dels seus clients ha envaït –sense molestar a ningú– uns centímetres d’espai que no els pertoca. Una altra batalla perduda és la de la neteja. Roses està més bruta que mai i Plana assenyala la «invasió de visitants» com a culpable amb l’únic dit que li queda lliure, perquè la resta els necessita per aguantar la vara i promocionar-se a les xarxes socials. Va deixar ben palesa la seva dèria anti-turística fa tot just una setmana, quan va explicar en una entrevista publicada per aquest mateix diari, que ha decidit –ell solet i contra l’opinió dels seus socis de coalició, que saben que les seves «raons» són només pretextos– prescindir d’una inversió d’un milió d’euros dels fons Next Generation de l’Estat per dur a terme un projecte del seu antecessor Carles Pàramo, per qui sempre ha mostrat un neguit visceral: la construcció, a l’esplanada que ocupava l’antiga depuradora de marisc, d’un paisatge marítim amb piscines d’aigua de mar com a plataforma perquè vilatans i visitants puguem gaudir d’un dels espectacles naturals més atractius del poble i que Josep Pla qualificà com «les postes de sol més prestigioses del país, les més grandioses i inoblidables».
«Se’ns pixa al damunt i diu que plou», podríem parafrasejar el títol la columna del company Lluís Busquets d’ahir. Ara, sembla haver creat la seva pròpia «taula de diàleg» amb l’estat, tot donant credibilitat a una ridícula promesa verbal que diu que li ha fet i que sap perfectament que no complirà: «em van comunicar que no hi havia pressa en el calendari i que això tampoc suposava que es perdés la inversió», diu, sabent que els Next Generation són uns fons d’execució immediata i que l’estat mai respecta els seus compromisos amb Catalunya, que per això és republicà i independentista. O ja no?
