Una de les falòrnies més grans que la vida política dels darrers anys ens ha anat confirmant regularment ha estat l’existència d’una figura que sol passar desapercebuda però que té més importància de la que se li pressuposa: l’assessor polític. Històricament, els reis solien tenir sempre al seu costat a una sèrie de persones sàvies i intel·ligents que intentaven contrarestar l’oligofrènia que molts d’aquests governants, la majoria nobles que es casaven entre ells, arrossegaven de naixement. Eren una mena de consellers, també coneguts com a «validos» a la historiografia espanyola, uns personatges molt vius que menjaven l’orella als monarques a l’hora de prendre decisions cabdals sobre la societat, el territori o la política dels seus regnes o dels estats que gestionaven, i que, en moltes ocasions, fins i tot ells executaven des de l’ombra. Maquiavel, el cardenal Richelieu o el comte duc d’Olivares, per citar alguns exemples propers i populars, han estat alguns d’aquests assessors del poder. Sabut això, un no pot deixar de comparar el modus operandi d’aquests personatges, sens dubte, uns fills de puta molt intel·ligents que jugaven amb el fet que la majoria de la població dels regnes o dels estats als quals assessoraven era ignorant i analfabeta i que, amb un argumentari mínimament elaborat, s’ho menjava tot, amb la figura de l’assessor actual que subsisteix avui rere les autoritats polítiques.
Fa poc més d’una setmana, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, aconseguia desviar l’atenció de l’actualitat estival, segrestada per unes onades de calor insofribles, els mems de Julio Iglesias i les hilarants palanques econòmiques del Barça, amb una declaració pública controvertida: la petició als seus ministres i al sector privat que evitessin l’ús de la corbata per gastar menys en aire condicionat. El primer que vaig pensar va ser que al pobre president, les ànsies de «postureig» li havien jugat una mala passada. I, en segon lloc, que, o no tenia assessors, o que aquests devien estar tots de vacances, i ja era mala sort si la xifra total, tal com assegura la Moncloa, s’acosta als 400, el doble a tot l’executiu. Ja ha quedat demostrada la pobresa intel·lectual del polític mitjà que ens ha tocat patir, però quin sentit té que aquests tinguin assessors encara més burros? De veritat que aquests no van saber veure, en el cas concret però extrapolable a qualsevol altre, que una declaració així, en el punt àlgid d’una crisi energètica provocada, en bona part, per la inacció del mateix estat durant dècades, tot afavorint les companyies elèctriques i penalitzant el desenvolupament d’altres energies netes i alternatives com la solar, no seria carn de mem i motiu d’enuig de tot aquell amb dos dits de front? Deuen pensar que som imbècils. I vist com la majoria es resigna i, a l’hora de la veritat, exerceix el seu dret de vot, a raó que deu ser veritat.
