Qui es considera d’esquerres i progressista sol estar en contra de la pena de mort. Som civilitzats, recordem Rousseau, que deia que és la societat la que fa malbé els individus, no ens podem posar al mateix nivell que els assassins. Tanmateix, als familiars de la víctima se’ls permet veure l’execució. No poguérem fer res per evitar que aquesta mala ànima us matés el vostre fill, però ara teniu l’oportunitat de veure com es retorça per les convulsions agòniques de la injecció letal i poder per fi girar pàgina. Jo que formo part de la bona gent, dels qui estan convençuts que la pena de mort és una salvatjada, ho continuaria pensant quan contemplés l’execució de l’assassí d’una persona que estimés? Em sap greu, no t’ho mereixes, ets el producte d’uns gens, d’un entorn familiar, d’unes condicions econòmiques, de la teva drogoaddicció, però has de morir perquè jo pugui dormir tranquil. Un contrasentit, veritat? Una dissonància cognitiva, dirien alguns.
Pensem que en situacions d’aflicció o emocionalment enrevessades la part més racional del nostre cervell s’apaga i s’encén el nostre cervell més primari i políticament incorrecte. No tots els problemes o dilemes que planteja la vida tenen solució, i quan se n’ofereix una no sol convèncer a tothom. El desig de venjança que tots portem a dins com a herència d’uns avantpassats que hagueren de lluitar de valent per conservar la vida forma part inextricable del desig de justícia, de manera que es fa difícil destriar un de l’altre.
A hores d’ara, la notícia és prou coneguda. El passat desembre, un treballador de Securitas, ressentit, protagonitza un atracament a la seva empresa. Hi ha intercanvi de trets. El resultat és tres treballadors de Securitas i dos mossos ferits. L’atracador queda en estat crític per una lesió medul·lar que obliga a amputar-li una cama. Les seqüeles, insofribles, fan que demani l’eutanàsia. La Comissió de Garanties i Avaluació no s’hi oposa. Què passa amb la investigació dels fets? Es podrà celebrar el judici? Podran les víctimes tenir un rescabalament just? Davant la col·lisió de drets fonamentals, la justícia decideix que preval una mort digna per sobre la tutela judicial. Reblem una mica el clau. Imaginem-nos que el nostre home no ha atracat a Securitas sinó que segresta un noi, el tortura i li allarga l’agonia enmig d’un sofriment indescriptible. Com se sentiran els seus pares quan s’assabentin que al monstre assassí del seu fill se li dona l’oportunitat de morir dignament?
El cas del nostre atracador que demana l’eutanàsia molt bé podria ser un exemple en una classe de bioètica. Un exemple molt rebuscat perquè ningú s’imagina que es pugui donar en la vida real, però a efectes que els alumnes espremin el cervell resulta idoni. Estic convençut que la majoria d’alumnes es decantarien perquè l’atracador pugui reposar en pau. Alguns hi afegirien que la justícia ha de ser dura com una roca i alhora flexible com un jonc. Lluny queden aquelles execucions públiques en què al reu després de fer-li passar les de Caín se li estacaven les extremitats a quatre cavalls que convenientment fustigats competien per ser el primer en quedar-se en propietat l’extremitat del malaventurat.
Em sembla bé que la justícia permeti que l’atracador deixi de patir, però per les raons que he exposat no sé com em sentiria de ser jo una de les víctimes. Però és veritat que si de les víctimes depengués donaríem la raó al senyor Charles Lynch, qui en el segle XVIII a Virginia ordenà l’execució extrajudicial d’una banda de colons americans que durant la guerra de la Independència s’havien posicionat a favor de Gran Bretanya.
