Diari de Girona

Diari de Girona

Agustí Casanova i Masferrer

L’estiu de la gran calor

La memòria de la gent gran, de més de setanta anys, recorda l’any del gran fred, el 1956, quan Catalunya va rebre una tempesta de fred soviètic i va quedar congelada durant uns dies; tan exagerat fou que ningú podia sortir del poble perquè les carreteres estaven gebrades.

L’any del gran fred, el més gèlid de la història recent d’Europa. L’any que moriren les oliveres i per primer cop, sense que serveixi de precedent, hi hagué unanimitat entre els catalans: tots passàrem fred, ningú se n’escapà i per fi la veu del poble català va ser un clam unànime: «Fot un fred que pela», que proclamaven els de Lleida, els de Barcelona, els de Tarragona i els de Girona.

Quatre punts cardinals vinculats pel mateix factor climàtic per una gelada vinguda del nord-est d’Europa que deixà tot el continent fet un glaç. El Turó de l’Home va arribar a 19º sota zero, Vic a -17º, Girona, Barcelona i Sabadell a menys 10º, Banyoles a -14º. Els hiverns més freds a Catalunya dels que hi ha constància meteorològica foren el 1891, 1893, el 1905 i el 1956.

Un servidor tenia nou anys quan el poble quedà sota els efectes d’un fred sec i constant. Des de la una de la nit de la Candelera, el 20 de febrer, tot Catalunya quedà encarcarada com un bacallà salat. Caramells de gel, estalactites, lliscaven de les canaleres de les cases i dels conductes d’aigua per regar.

Fins l’aigua del mar que porta sal es gelà i penjolls de glaç regalimaven de les roques, un fet mai vist pels més ancians de la costa. Els vidres interiors dels domicilis particulars quedaren glaçats i les fonts deixaren de rajar perquè s’hi havia fet un tap de gel a la boca; molta gent va romandre sense aigua corrent, puix que les canonades rebentaren per culpa de l’augment del gruix de l’aigua en solidificar-se. Les relliscades pels carrers eren freqüents.

No sé si tornaré a viure un hivern tan glacial perquè soc molt gran, però passen coses mai vistes: una pandèmia de covid-19, una guerra al cor d’Europa, un Putin que vol ser tsar, el president Joe Biden, de setanta-nou anys, tocacampanes, que té ganes d’armar-la, el Papa Francesc que veient tot això vol jubilar-se i farà ben fet, una sequera pertinaç ha provocat incendis forestals, escassedat d’aliments, una inflació galopant, amenaces que no tindrem gas, ni petroli, tot i això, en aquesta ona de tristesa, de desconcert i dificultat de sindèresi per jutjar rectament el present, hi brilla una alegria inesperada que ens omple els cors: en Laporta farà guanyar la lliga al Barça, invicte de la seva gira.

Els estius més calorosos, segons dades des del 1913, han estat el 1947, el 1950 i el 1975. El més tòrrid del nou mil·lenni era l’estiu del 2003, amb 26,7°C de temperatura mitjana, seguit pels 24,6°C del 2009 i els 24,2°C del 2015. Poca cosa.

Portem, segons l’Organització Meteorològica Mundial, els vuit anys més tòrrids de la història d’ençà que hi ha registre de les temperatures, del 2015 a l’actual. Laura Teixidor va escriure, divendres passat al Diari de Girona: «La calor extrema que s’està vivint aquest estiu està batent tots els rècords de mortalitat. En el cas de Girona, en el mes de juny, per l’onada de calor es produí la mort de divuit persones, mentre que l’any passat n’hi va haver cinc i, fa dos anys, cap».

El clima de Catalunya és d’hiverns amb temperatures suaus i estius calorosos i secs, característiques del clima mediterrani, amb l’excepció de la Vall d’Aran i pobles al peu dels Pirineus d’hiverns freds i plujosos i estius frescos i relativament humits, i per tant de clima atlàntic, però està tot molt remenat, diuen alguns experts, i la natura s’ha enrarit, no es comporta com acostumava a fer i no sabem quin és el clima que ens defineix, perquè em sembla més atlàntic que mediterrani.

El gran debat s’ha centrat en el canvi climàtic; hi ha qui afirma que el canvi ha culminat fonent les neus perpètues de les muntanyes més altes d’Europa i assotant el continent amb calors africanes que posen en risc la flora, la fauna i la salut de les persones. Tanmateix, altres teoritzen al contrari, i creuen que el canvi no és definitiu, està en procés i ens trobem a l’inici, encara resta aigua en els pantans, no obstant aviat serà un bé tan escàs que hi haurà el negoci d’emmagatzemar-la i vendre-la. «Es pagarà més cara que la llum», sentencia en Joan.

Ha canviat el món o no ha canviat climàticament? Ho he consultat a pagesos, que són els qui més tracten amb la natura. La resposta unànime és que la naturalesa sempre ha castigat els camperols fent actes antinaturals, com enviar xafogor innecessària quan ningú li demana o freds àrtics quan es requereix una temperatura benigna i no parlem de les pestes i malalties que maten conills, les gallines deixen de pondre i les ovelles s’enverinen.

El mateix filòsof d’Efes, Heràclit, s. VI-V a C, en un críptic aforisme ens comunica: «Al cosmos li abelleix jugar a l’amagatall», que significa que la natura s’amaga per impedir-nos que l’entenguem. També adverà que tot canvia, res és estàtic; el món està sotmès a un dinamisme inintel·ligible i, quan ingènuament pensem que hem entès un fet físic, aquest s’ha transformat i ja no és el que ens havíem pensat.

He escollit del refranyer un recull de dites aconsellables per protegir-se de la torridesa canicular: «El que guarda del fred, guarda de la calor», «Ni per calor ni per fred, no et llevis la capa ni el barret», «A l’estiu menjar calent, no és gaire aliment», «A l’estiu per l’ombra, a l’hivern pel sol», «En arribar l’octubre, l’hivern i l’estiu s’esgarrapen» i «Llangardaix encaut, estiu acabat».

Compartir l'article

stats